Avui aquest diari diu adéu, demà me’n torno cap a Girona amb Ryanair.
Recordo quan era petita, “l’hora dels adéus” era una cançó trista per a mi, perquè quan tocava cantar-la, tenia la sensació que deixava alguna cosa, però alhora m’emportava a casa el record d’haver viscut aquesta cosa intensament. Era un sentiment contradictori.
Quan vaig decidir venir a Irlanda, en aquell moment veia l’experiència com la incertesa d'obrir un parèntesi a la meva vida sense saber com el tancaria, no sabia què m’hi esperava, estava oberta al que anés sorgint.
I vaig encetar una nova vida, que ha resultat ser enriquidora, sorprenent, amb alts i baixos, il·lusions, projectes, també desil·lusions, per descomptat.
Durant 16 mesos m’he endinsat en una nova cultura, tan diferent però alhora amb tantes similituds a la mediterrànea. Tenia una bona excusa: aprendre anglès, i no em puc queixar, he fet moltes més coses, que ja tinc guardades al calaix. És molt positiu viure i veure’t en una perspectiva diferent, en un entorn diferent al teu, et dóna l’oportunitat de reflexionar sobre tu mateixa, conèixer-te millor, saber el que és important i créixer com a persona.
He tingut la gran sort de viure el tràfec moderat de la capital, Dublin, i de veure de primera mà la vida tranquil·la de poble, amb la salvatge i dramàtica costa atlàntica de l’illa, a Sligo. He conegut gent molt diferent, no només irlandesa, sinó de tot el món. He vist maneres de fer diferents de la meva, he somiat, he estimat, he intentat comprendre situacions, he treballat en feines dures però també amb el que m’agrada i m’omple. M’he integrat de ple en la cultura. He viscut a fora la bombolla, i he assaborit el fet de viure el dia a dia, proveint-me del que necessitava a mida que s’anava presentant, sense fer plans a llarg termini. No vaig venir a Irlanda en el millor panorama, la crisi començava a assotar Irlanda igual que ho estava fent a Catalunya, les expectatives de trobar feina i per tant de poder quedar-me tot el període com tenia previst, eren mínimes.
Ara haig de tancar el parèntesi, i em resulta difícil, perquè no puc evitar pensar en les coses bones que m’ha aportat aquest país, que són moltes. El tanco amb la certesa d’haver viscut una experiència inoblidable, i sabent que a casa m’esperen moltes coses a fer i per donar...i qui sap, potser preparar un nou parèntesi, per descomptat no em tanco a les sorpreses que poden anar apareixent...
Aquest diari m’ha permès i m’ha servit per aprendre, per buscar el perquè de les coses per tal de transmetre-ho de la millor manera i de manera divertida a qui el visités. M’ho he passat molt bé escrivint aquest quadern de bitàcola, al final s’ha convertit en un bon al·liat. Sé que hi ha persones que l’han anat seguint tot sovint, i d’altres quan tenien temps o hi pensaven, moltes gràcies a tots i a totes.
La millor manera de dir adéu a Sligo és amb un poema d’en William Butler Yeats, per suposat:
‘I’m of Ireland,
And the Holy Land of Ireland,
And time runs on’, cried she.
‘Come out of charity,
Come dance with me in Ireland’.
One man, one man alone
In that outlandish gear,
One solitary man
Of all that rambled there
Had turned his stately head.
That is a long way off,
And time runs on,’ he said,
‘And the night grows rough.’
I’m of Ireland,
And the Holy Land of Ireland,
And time runs on,’ cried she.
‘Come out of charity
And dance with me in Ireland.’
‘The fiddlers are all thumbs,
Or the fiddle-string accursed,
The drums and the kettledrums
And the trumpets all are burst,
And the trombone,’ cried he,
‘The trumpet and trombone,’
And cocked a malicious eye,
‘But time runs on, runs on.’
I am of Ireland,
And the Holy Land of Ireland,
And time runs on,’ cried she.
“Come out of charity
And dance with me in Ireland.’
