Vam estar dos dies d’excursió: vam fer part del comtat de Mayo: Lough Easkey, Ballina, Céide Fields, Achill Island, Westport i els voltants de Sligo: Mullaghmore, Glencar, Lough Gill, Drumcliff, Strandhill… sabent que possiblement seria l’última vegada que ho faria… tinc el compte enrere engegat, i els sentiments barrejats de ganes de tornar al meu país i de la nostàlgia de deixar aquí tot el que he viscut i en Denis, que me l’estimo molt i que ha estat la raó per la qual vaig quedar-me més temps en aquest entorn castigat per les inclemències del temps...
No és fàcil per una persona mediterrània de cap a peus acostumar-se a fer vida “indoors”, a casa. Una de les poques “escapatòries” que tenen són els pubs....
Però és que ni això, de vegades fins i tot aquí en les zones rurals costa trobar-te amb la gent. Vam anar amb en Miquel Angel i en Denis al Brennan’s pub, i només érem nosaltres. Al cap de 5 minuts d’arribar, va començar a entrar gent carregada d’instruments. Alguns anaven més beguts del compte, i després de preguntar-nos d’on érem i si tocàvem algun instrument, es van posar a tocar. Eren 10 músics anglesos amb arrels irlandeses que venien a passar uns dies a Irlanda. Hi havia banjos, mandolines, guitarres, violins, acordions, fins i tot una gaita. Ens van delectar amb cançons tradicionals, tocaven i cantaven per pur entreteniment i perquè estimen la música, és probable que la majoria no tinguin estudis musicals, no necessiten res més que unes pintes al davant que els hi donin corda per continuar.
2 comentaris:
No em costa res d'imaginar i "recrear" el que ens expliques. Un pais "passat per aigua", bona descripció sí, però també un pais on la llum és màgica, on el verd és d'un color diferent, on l'aigua no és que sigui transparent... no!
Els llacs d'Irlanda agafen totes les tonalitats, s'assemblen més a un arco iris (en sembla més apropiat dir-ne així que com ho diriem en català). Recordeu les bombolles de sabó??? Doncs així!
Em va agradar molt el que vaig veure a Irlanda, especialment la serenor. No puc estar-ne segura, però "sento" que a mi sí que m'agradaria viure-hi per sempre.
Per cert, perquè no li expliques a en Denis que he fet servir la nostra excursió en un pràctica sobre "Analisi econòmica i turisme"??? Vaig parlar de promoció econòmica amb recursos UE. Ja us diré quina nota em posen!!!
HOLA!
Cada vegada em resulta més complicat connectar-me al “el teu diari” perquè aquesta màquina que faig servir cada vegada té més dificultats per absorbir-ne la informació. Finalment, després de varis intents fallits durant varis dies, ahir ho vaig aconseguir. Veig que m’he perdut el viatge a Anglaterra i el cap de setmana a Dublin. El viatge a Anglaterra l’hauré de postposar però…Dublín… Ahir vaig passejar amb tu per Dublín. Dit així sembla estrany però, curiosament, a mida que anava llegint m’anaven venint imatges al cap, amb xim-xim inclosa. I no va ser per menys la lectura del viatge anecdòtic (per dir-ho d’alguna manera) del teu amic Miquel Àngel. Un munt de flashos d’imatges van passar pel meu cervell, imatges que em fan recordar.
Per cert, vaig llegir sobre el comtat de Mayo que hi havíeu anat dos dies d’excursió i que possiblement seria l’última vegada que ho faries. Permet-me rectificar-te ja que la frase correcta em sembla que és: “…sabent que, PER ARA, possiblement seria l’última vegada que ho faria…” Cap de nosaltres té tantes probabilitats de tornar-hi com tu.
Tens raó, ha començat el compte enrere.
Publica un comentari a l'entrada