Records

Dos dies a Dublin. El dia és gris i humit, amb alguna estona de sol, ideal per pensar i passejar per Merrion Square; els salts que has de fer per no caure a les basses em suggereixen que ha plogut i molt en les darreres hores, i continua fent la xim-xim, la visera de la gorra que em vaig comprar em va fantàstic per protegir-me les ulleres quan plou.
El moviment de les poques fulles que encara hi ha als arbres donen vida al parc, el suau frec del vent, els colors verd, taronja, vermell, marró... sens dubte Merrion és un dels parcs més bonics que he vist. Està molt ben cuidat, i els edificis georgians que l'envolten li donen un aire intemporal, romàntic. En un racó et trobes l’Oscar Wilde, enlairat i recolzat en una roca, amb una mirada desafiant cap als que van a tirar-se fotos amb ell.


Al davant del parc hi ha el National Gallery, entro a mirar una exposició que hi ha ara: els gravats d’en Munch, que tracten de l’amor, l’angoixa i la mort; la seva personalitat conflictiva i tota la seva vida fregant la tragèdia expliquen l’obscuritat i el pessimisme de la seva obra, i són probablement aquests sentiments d’intranquil·litat i desesperació els que l’han fet famós.
Assisteixo a una conferència molt interessant: “The Meeting on the Turret Stairs” (La trobada a les escales de la torre), un romanç danès del qual Frederic Burton, un pintor irlandès del segle XVIII, va fer un quadre que es troba al National Gallery però no s’exposa permanentment, ja que la pintura a l’aquarel·la és vulnerable a la llum i a la humitat, però si ho demanes la pots veure. És una pintura molt suggerent, els dos personatges, enamorats, es troben per última vegada a les escales d’una torre i, tot i que amb prou feines es veuen les seves cares -ella està d’esquenes i la cara de perfil i ell parcialment cobert pel braç d'ella- l’artista aconsegueix transmetre perfectament el dramatisme i la desesperació de l’escena.

M’arribo fins al Trinity College, és agradable passejar pel campus, ple de gent, on la barreja de llengües és realment exòtica; em dirigeixo al Building Arts, concretament a l’Edmund Burke Theatre, i pregunto per una conferència sobre Mart, ningú no en sap res, el web sovint no informa sobre les cancel·lacions.
És evocador tornar a trepitjar les diferents textures dels carrers de Dublin, sentir els sorolls familiars del trànsit, les olors de les botigues...
Els carrers empedrats de Temple Bar, amb taps de cervesa estampats que ja formen part de la història. Recordo els moments en què repartia currículums per aquest barri, la sensació d’inseguretat i de desesperança barrejats amb la sensació contradictòria d'il·lusió, mentre escolto les músiques que es van solapant a mesura que vaig avançant. Em paro enmig d’un cúmul de gent que bada: un home es guanya la vida amb una bicicleta i una catifa vermella. Fa pagar 3 euros a qui sigui capaç de travessar la catifa en línia recta. Sembla fàcil, perquè ell ho fa, però la part del davant de la bicicleta està girada del revés i, tot i que hi ha molta gent optimista, ningú aconsegueix guanyar els 25 euros que un rètol promet als que aconsegueixin la proesa.

Falten 5 setmanes per Nadal, i els carrers ja brillen amb les llums: “Baile Átha Cliath” adorna els dos costats del Spire, a O’Connell Street. Ja de fosc, Henry Street està atapeït de gent, un noi jove evangelista crida amb un fort accent americà que hem de fer el bé, que Jesús està amb nosaltres en tot moment, uns romanesos més mundans i centrats més en aquest món, intenten guanyar-se unes monedes tocant l’acordió, un noi aguantant una pancarta de publicitat parla pel móbil amb mirada avorrida, un Santa Claus xinès reparteix fulletons, 3 noies amb talons de pam i mig i amb faldilles curtes sense mitges caminen molt depressa, deuen arribar tard o simplement contraresten el fred. Veig que no ha canviat res, potser sóc jo que he canviat?