Aquesta setmana passada vaig assistir a un funeral. La missa es va fer a Rathlee. Els familiars van carregar el fèretre fins a l’altar, es van fer ofrenes, es van llegir tota mena de passatges per recordar la dona morta. La foto que estava col·locada sobre el taüt no aparentava en absolut l’edat que tenia, 91. Els raigs de sol van penetrar durant una estona a través dels vidres de colors de l’església, de caire modern.
Sortint de l’església, enmig d’un fred que pelava, després d’una estona donant el condol a la família, vam dirigir-nos en comitiva al cementiri sobre un turonet, on va ser enterrada, amb pregàries i amb la gent mirant al cel perquè s’estava tornant negre per moments. Tot i que la pluja es va portar bé i va esperar fins que s’acabés la cerimònia, les gotes cada cop més intenses i molles ens van fer córrer cap als cotxes. I vam acabar tots (unes 70 persones) menjant en un restaurant a Innishcrone davant de les onades agitades del mar, mostrant el poder de la natura...
Segons m’han explicat, aquesta tradició d’anar tots a menjar ve de quan es feien les vetlles durant 3 ó 4 dies, per estar ben segurs que el mort estava mort, ja que s’havien trobat molts de casos en què no ho estava prou, casos com catatonia, còlera... i com que els parents podien procedir de molt lluny al llarg de l’illa, (les distàncies eren més llargues) menjaven entrepans, te, cervesa, i compartien junts el dolor amb la família, com a signe de respecte. Ara hi ha el costum que la família del traspassat paga un dinar, a la manera d’un casament o un bateig, i així els familiars i amics que fa molt de temps que no es veuen, es reuniexen, en un acte social d’unió i fraternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada