Inishmurray

Dissabte al matí vam embarcar en una barca de pesca des del poble pesquer de Mullaghmore, rumb a Inishmurray, una illa inhabitada a uns 7 km mar endins. És molt petita, amb prou feines fa 1 km quadrat. Hi ha restes d’un emplaçament monàstic de fa 1.400 anys.
La població local va arribar a poc més de 100 persones fa poc més de 100 anys, que vivien en 15 cases, però els últims residents van fugir de l’illa a finals dels anys 40. Totes les cases estan en runes, l’únic edifici que es conserva és l’antiga escola, on actualment serveix per guardar-hi els estris dels arqueòlegs.









Al matí quan vam arribar-hi no hi havia ningú; tota l’illa era per a nosaltres, ja que l’accés no és fácil, has de disposar de barca i deixar-la als esculls, i no és ben segur.
A la tarda van anar arribant algunes poques famílies que van a fer-hi el pícnic, poca cosa més s’hi pot fer.
Els únics animals que ocupen aquesta terra són els ocells, juntament amb els conills, n’hi ha un munt (seguint la pista dels excrements), ja que es reprodueixen molt fàcilment i no tenen depredadors.
Feia un dia esplèndid, i per romàntic que pugui semblar viure aquí en un dia de sol, què dur que devia ser viure en aquesta illa, no tenien hospital, i en segons quines condicions meteorològiques a l’hivern, desplaçar-se a terra ferma no havia de ser gens fácil.

Nosaltres vam tardar 80 minuts en fer 7 km; amb bona mar i amb un sol que enlluernava la superfície de l’aigua.
Hi ha dues esglésies en runes, i un cementiri per homes i un altre per dones, i durant unes excavacions se’n va trobar un tercer, més petit, unisex.
A mi em va sorprendre que, tot i el gran valor històric d’algunes pedres, moltes amb creus gravades, datades de més de 1.400 anys, no hi hagi cap sistema de vigilància, a Espanya no en quedaria cap, n’estic segura.



,
Vam menjar uns entrepans i de tornada, en Peter que és pescador aficionat i fuster de professió, va fer la seva feina: capturar llamàntols i crancs.


Va treure del mar unes gàbies submergides que havia col·locat prèviament pocs dies abans, amb una xarxa per on poden entrar els crustacis però no sortir-ne, atrets per l’esquer que es deixa a dins. Els anava treient amb cura de la gàbia, es quedava amb els grans i tornava a l’aigua els petits. Si dubtava, amb un aparell media la talla permesa. Els hi lligava les pinzes amb un plàstic i els anava col·locant en una caixa de plàstic, que podia submergir a dins l’aigua i mantenir-los vius més temps. Em va dir que podien sobreviure fins a 6 hores fora l’aigua, en una temperatura fresca i sense sol.
És una feina dura, perquè si es deixa la gàbia molts de dies a dins el mar a causa del mal temps, la captura es pot fer malbé. En Peter fa 30 anys que s’hi dedica. Quan vam tornar, ja tenia una compradora esperant-lo: els ven a 9€ el kg als restaurants i botigues i a uns 15€ als particulars.
Per primer cop vaig provar llamàntol, acabat de pescar, una mica de mantega a la cassola, amb sal i ceba.

I ahir diumenge, el sol continuava fent acte de presència. Vam collir les patates de l'hort, i vaig fer una truita de patata boníssima.