Viatge a Edinburgh

Quatre dies a Edinburgh. Per a mi, una de les ciutats europees més encantadores. Crec que ha de ser un lloc ideal per a viure-hi, és una ciutat que fa pendent, encarada al mar, a pocs kilòmetres més enllà, amb abundants parcs molt ben cuidats. Edificis negre difuminat a les parets degut a la quantitat de xemeneies que desprenien fum a dojo, ja que ha estat una ciutat molt industrial. I sembla mantenir el mateix caràcter amb el pas del temps. Es diu que s'assembla a l'acròpoli d'Atenes, amb el Castell com a referència i el mar a l'altra banda.


Els carrers són amples i majestuosos, amb una zona antiga i també una de moderna. També hi ha carrers molt estrets, que s'anomenen close (tancats), que són patis als quals s'hi accedeix des d'un carreró i que servien antigament per carregar les mercaderies. Ara són atracció turística, i li donen un encant especial.


Vam quedar sorpresos del preu de les coses. En part per la baixada de la lliura esterlina, però suposo que també per la crisi, però hi havien ofertes als restaurants que per 12 euros podies menjar un segon plat, postres i una copa de vi. I l'hotel on vam estar es trobava a tocar del centre, amb una cuina amb totes les comoditats, i només per 30 euros la nit, esmorzar completíssim inclòs.

L'objectiu principal de l'estada va ser la visita a Rosslyn, que està a pocs km al sud d'Edinburgh, on vam poder caminar pels voltants pintorescs, i menjar en l'únic restaurant que hi ha a tocar la capella, i on es menja molt bé per un preu totalment assequible. El bus que vam agafar estava tapissat de tartan escocès, el quadre típic que el reprodueixen a tot arreu. Els escocesos són encantadors, vam trobar una dona a l'autobús que ens va explicar tota la seva vida durant el trajecte de Rosslyn al centre, que són uns 30 minuts.

No vam visitar el castell d'Edinburgh, perquè quan hi volíem entrar faltava una hora per tancar i ens van aconsellar una visita de dues hores per veure'l amb tots els detalls, i vam deixar-ho per un altre dia, i el que passa, no trobes mai el moment. Potser no interessava prou. El que no ens vam perdre va ser l'exposició inesperada al National Gallery d'un altre mestre anglès: En Turner durant la seva estada a Itàlia! La seva sensibilitat en els colors transmet un sentiment que tants artistes han intentat imitar, però pocs han aconseguit, per a mi. El mateix Rothko, per exemple.

I vam coincidir amb l'estrena d'Àngels i Dimonis, d'en Dan Brown, i després d'una jornada a Rosslyn, la veritat és que venia de gust seure relaxadament en una butaca. Tot i que estava tan cansada (tot el dia amunt i avall i el dia abans ens havíem aixecat a les 4 per anar a l'aeroport), que no vaig poder seguir el fil perquè els ulls em traïen.

El Parlament Escocès