Les llengües a Irlanda

L’irlandès és un llenguatge cèltic. Això simplement vol dir que es relaciona amb altres llengües que coneixem per celtes. Aquestes llengües formen part d’una família àmpliament estesa coneguda per indo-europea. La teoria és que hi havia una tribu o nació indo-europea que es va estendre fa milers d’anys a través d’Europa i Índia i que tenia vàries branques: germànica (anglès, alemany, danès, holandès, suec, noruec), eslava (txec, polonès, lituani, búlgar, croata), llatina (català, espanyol, portuguès, francès, italià, romanès), celta (escocès, irlandès, galès, bretó, manès) i indo-iraniana.

Abans de l'arribada dels cristians el s.V ja es coneix una tradició nativa irlandesa.
El cristianisme va influenciar les lleis irlandeses de manera important, tot i que la religió celta es basava en la fertilitat de la terra, mentre que el cristianisme mirava cap al cel.
D’aquest temps podem trobar algunes lleis, algunes de les quals avui en dia es podrien titllar de feministes: una dona podia divorciar-se del seu marit si aquest era impotent o era massa gras per mantenir relacions sexuals, el robatori era castigat tallant la mà del lladre, el que em pregunto és què passava en el cas que l’apel·lació fos acceptada... La violació era castigada per la castració, i si la dona quedava embarassada el violador havia de mantenir la criatura.
Existia un aforisme legal que advertia de les tres foscors en les quals una dona no havia de caure: la foscor de la boira, la foscor del bosc i la foscor de la nit...

Els romans anomenaven a Irlanda "Hibernia", que en llatí vol dir "terra de l'hivern". No hi ha proves concloents, però, que els romans hi arribessin.






Irlanda, tot i així, ha estat una illa amb múltiples incursions marítimes. Els víkings la van atacar per primer cop a finals del s.VIII, més endavant els saxons ho van fer ja entrat el s.XII.

Fins a principis del s.XVII els irlandesos parlaven irlandès, tant en l’esfera social com en la intel·lectual, era la llengua de la normalitat. Però a finals del mateix segle alguna cosa va canviar. Per què? Hi va haver 3 guerres entre els anglesos i els irlandesos, i aquests últims van anar perdent les batalles una darrera l’altra, i els anglesos van anar introduint el poder i estenent la seva llengua. Els britànics van anar emplenant la illa d’escocesos i d'habitants d'altres parts d’Anglaterra durant tres generacions. Si bé és cert que uns quants parlaven gaèlic, la majoria parlava un dialecte de l’anglès conegut com scot.
Paradoxalment, en el s.XVII la literatura es manté viva, i el tema principal és la pèrdua de prestigi dels poetes, de la destrucció de la cultura, de l’estat crític del país.
En el s.XVIII la societat gaèlica esdevé decapitada. El bilingüisme existent a les grans ciutats s’estén als pobles, la riquesa de les cançons, de la poesia i de la història és invisible, tret d'aquells que ho tenen com a única expressió.
Jonathan Swift, per exemple, una vegada va escriure que l’irlandès hauria de ser extirpat del Regne Unit. Sembla una afirmació dura per algú com ell, que se’l coneix per escriure amb una apassionada humanitat, potser no és més que la ironia pel qual se’l conexia, ja que se sap que tenia coneixences amb escriptors irlandesos que vivien a Dublin en aquell temps i que li van donar la idea per crear els famosos contes “Viatges de Gulliver”. Un d’aquests coneguts va ser Turlough Carolan, conegut com a l’últim gran compositor irlandès d’arpa, va composar música treta de la tradició celta però influenciat alhora per Corelli i Vivaldi. Ha estat un autor bastant desconegut fins que grups actuals com The Dubliners, The Chieftains o Planxty l’hagin inclòs en les seves cançons.
Ja entrat el s.XIX, es creu, tot i que no es disposen de dades exactes, que més de la meitat de la població després de la famina va deixar de parlar irlandès. La causa més probable és que es veiés com la llengua de la vergonya, de la derrota, de la pobresa, de la fam i de la mort. La ironia és que des del 1770 fins al 1845, just abans de la famina, amb el creixement de la població es va anar incrementant també el nombre de parlants d’irlandès. És probable que dels 9 milions de persones abans de la famina, la meitat el parlaven, hi havia més parlants d’irlandès que de danès, finlandès, noruec, flamenc o gal·lès.
Però amb dues grans diferències: la primera, que la famina va matar molta gent, i molts altres van emigrar cap als Estats Units.
La població d’Irlanda es va reduir en 10 anys en uns 2 milions i mig de persones menys, a causa de la gana, les malalties i l'emigració. La segona, que on es parlava més l’irlandès era als pobles més remots, i on la gent era més pobre, i on no van rebre suport legal, administratiu, comercial, d’educació o fins i tot eclesiàstic.
Un escriptor d’aquell temps, George Moore, va dir que el llenguatge irlandès era més adequat per a celebrar els antics rites cèltics, però que era massa remot per a usar-lo en la modernitat, ja que les “ladies” aristocràtiques amb guants de seda no el parlarien mai...
L’anglès va ser, en el període pre-famina, el símbol del discurs polític. És irònic i alhora interessant que Daniel O’Connell, un polític que demanava el vot per als catòlics al Parlament a principis del s.XIX, s’adrecés en anglès a Clifden, un poble de l’oest i on ningú l’entenia. I cent anys més tard, De Valera, un dels principals actors de la guerra civil del 1922, s’adrecés en irlandès en un discurs al mateix lloc i tampoc ningú l’entengués, això reflecteix no només que el llenguatge canvia, sinó la manera d’usar el llenguatge com a símbol per dos grans líders polítics. Per a O’Connell, l’anglès era el llenguatge del progrés, del futur (i del poder i la influència). Per a De Valera, l’irlandès era vist com a cultura, nacionalisme, sentiment...
Després de la famina molta gent pobre dels pobles es va veure en la necessitat d’aprendre l’anglès per emigrar cap als Estats Units.
Hi va haver casos de pares que no sabien parlar anglès i que evitaven parlar als seus fills per por que aquests aprenguessin l’irlandès i el mal que els hi podria fer més enllà de l’Atlàntic, hi havia una espècie de vergonya general. Així, l’anglès va anar fluint a través de la premsa, de la política, dels comerços... i va canviar Irlanda per sempre...

Avui en dia no es parla gairebé enlloc, tret d’algunes zones a l’oest de la illa com Donegal, Mayo, Galway, Kerry i Cork.
El ministre d’assumptes gaèlics (gaeltacht affairs) Éamon O’Cuiv (que per cert és el nét d'Éamon De Valera), ha “aconseguit” que els senyals de trànsit de les zones gaèliques siguin només en gaèlic, però tot això és només un símbol que malauradament no farà reviure la llengua.
Els catalans, però, hauríem de fer-nos més forts en la nostra lluita i aprendre una lliçó dels irlandesos, ja que han aconseguit que, tot i ser una llengua pràcticament morta, sigui llengua oficial a la Unió Europea.

Curiositats de la llengua:
Dublin prové de les paraules Dubh Linn, que vol dir bassa negra en gaèlic, i sembla ser que van ser els víkings qui la van introduir, ja que amarraven els seus vaixells en una "bassa" al costat del riu Liffey. Però la manera més acceptada d'anomenar Dublin en gaèlic és Átha Cliath, i sovint podem veure al davant Baile Átha Cliath. Baile és "grup de cases" en gaèlic. Així hi ha un gran nombre de pobles amb bally: Ballylongford, Ballycotton, Ballymote...
Des de Dublin cap al sud, es troben diverses senyals amb Kill, la qual cosa no vol dir que sigui una invitació per a matar a ningú, sinó que prové del gaèlic cill, que vol dir església: Killarney, Kilkenny, Kildare...
Dún significa fortalesa: Dundalk, Dungarvan, Dunleer...
Ros, que vindria a ser fusta: Roscommon, Roscarbery, Rosslare...
Cluain, prat de pastoratge, tan comú a Irlanda: Clonmel, Clontarf, Clones...
Carraig, una roca: Carrick-On-Suir, Carrick-On-Shannon, Carricks...
També trobem Inis en el nom d'illes: Inishbofin, Inishmurray, Inishmore...

Pel que fa als cognoms irlandesos, aquests es reconeixen en gaèlic amb la forma de Mac o Ó. Originalment significa "fill de" i "nét de" o "descendent de", respectivament, i han estat traduïts a l'anglès com Mc, Mac o O'. Així, Mac Cárthaigh esdevé McCarthy, i Ó Mathúna, O'Mahoney. Aquests noms van estar "trasplantats" pels oficials de l'Administració anglesa, que no arribaven a col·locar la seva llengua correctament a l'hora de pronunciar els cognoms, i ho traduien per alguna cosa que s'hi assemblés més o menys...
Com a conseqüència, resulten noms curiosament canviats: Mac Dómhnaill com a McDonald, Mac Aoidh per McHugh, Ó Cuinneagáin per Cunningham, o Mac an Iomaire per Montgomery.