Aquests dies no són els millors per passejar per Dublin, la ciutat més consumista del món, ja que els carrers estan plens de gom a gom, i a més fa molta fred, tot està glaçat. Aquest cap de setmana han vingut uns amics a veure'm, la Carme, l'Anna i en Martí. Els vaig anar a buscar a l'aeroport divendres i han tornat avui cap a Girona. Com que el vol es va retardar una mica, no vam poder agafar l'últim bus i vam haver de demanar un taxi. 
Quan li vaig dir al conductor la meva adreça no li va agradar, ja que estic a uns 10 minuts de l'aeroport. I nosaltres anàvem parlant i ell, fent-se el llest, ens va portar a donar una volta més enllà, diguéssim que ens va portar a fer una mica de turisme sense demanar-li, i ens ho va cobrar. Jo li vaig dir que ja em sabia el camí i que havia donat una volta, però ell deia que era per evitar els semàfors. Quins semàfors?, li vaig dir jo. L'honestitat dels taxistes és la tarja de visita d'un país perquè són ells moltes vegades amb qui tens tractes la primera vegada que el visites, i la seva manera d'actuar pot fer tergiversar l'opinió que un es pot formar de la gent. Perquè normalment els irlandesos són oberts i disposats a ajudar. 
Ahir vam anar a Shelbourne Park, a veure unes quantes carreres de llebrers. Els gossos corren darrere una màquina-conill que va a una velocitat increïble. I corren tant que la meva càmera no els podia captar! Al final vaig poder aconseguir-ho, tot i que la foto està moguda. L'entrada val 10 euros i et donen un fulletó amb els "antecedents" dels gossos i així poder tenir una mica de criteri a l'hora d'apostar. Estàvem a fora i devíem estar a uns zero graus, feia moltíssima fred, nosaltres anàvem amb bufanda i guants i teníem unes jovenetes al costat mig vestides amb un vestidet de tires, uns talons altíssims d'agulla i pell de gallina. I és que no molt lluny d'allà hi havien alguns homes, ells sí, vestits amb abrics i bufanda...
Aquest matí hem anat a escoltar un concert d'Elliott Carter, al qual li feien un homenatge a la Hugh Lane Gallery, ja que aquesta setmana que ve farà 100 anys. Més que música jo en diria fressa, feta amb clarinets, flauta, violí cello i marimba. Aquest americà nascut al 1908 i reconegut oficialment per molts països, composa música surrealista, amb tons desiguals... Tot i els canvis bruscs de la soprano que cantava en italià, n'hi havia més de dos que s'esforçaven a no adormir-se... I això és dur! A mi m'ha passat més d'una vegada que intentes combatre la son en un lloc públic però els teus ulls et traeixen.Abans de portar-los a l'aeroport hem anat al Jardí Botànic.
Les fulles dels arbres estan arbitràriament escampades pel terra i formen safates de colors torrats. En un mateix arbre hi conviuen 6 ó 7 nius immensos, els ànecs neden formant files índies, els esquirols vénen a tu i alguns et pugen a sobre, no tenen vergonya, un rètol avisa que no els hi donis menjar perquè et poden picar. Un pit-roig perdut en una fulla de grèvol, una garsa saltant per la gespa, i el dia s'ha anat tapant. Però ha fet un cap de setmana fantàstic, amb molt de sol!
Vista des del pis...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada