Festival Internacional de l'Ostra

Ahir vaig recórrer Irlanda de costa a costa, vaig agafar el primer bus que sortia de Dublin a les 7 del matí i en 3 hores vaig arribar a Galway (Gaillimh en gaèlic), ciutat de la qual és fàcil enamorar-se, ja que s'hi respira una atmosfera autènticament irlandesa, la cultura celta i la música tradicional encara estan vives, és una de les poques zones on encara pots escoltar el gaèlic (curiosament els rètols estan traduïts del gaèlic a l'anglès, i no a l'inrevés, com és habitual)...
La gent és molt acollidora, i la ciutat atreu pels músics, artistes, intel·lectuals, estudiants, (és una ciutat universitària) i of course, envaïda de turistes.
Vaig descobrir l'Arc Espanyol, situat davant del moll de Claddagh, l'única porta de pedra de les antigues muralles que encara es conserva, i que recorda les relacions entre Espanya i Irlanda contra Anglaterra (recordem "l'Armada Espanyola").
Els vaixells espanyols hi descarregaven les seves mercaderies, vi i brandy, sobretot.
El centre el forma principalment High St, un carrer tancat al trànsit la major part del temps, empedrat, flanquejat per botigues, cafès bohemis, pubs autèntics, Galway és cantera de nous talents cèltics. La recordava ple de gent i així la vaig retrobar.
El riu Corrib travessa part de la ciutat a través de pintorescs canals i va a parar a l'oceà Atlàntic.
Molts carrerons estrets donen al carrer principal, senzillament encantadors, tranquils, la música dels buskers t'engresca a recorre'ls tots... La ciutat, amb uns 70.000 habitants, és ideal per explorar els voltants: al nord, Connemara, zona amb conjunts megalítics, llacs, muntanyes, de la qual Oscar Wilde va dir que era una bellesa salvatge. També des de Galway surten ferrys cap a les illes Aran, cap al sud; jo recordo que fa 5 anys vam estar a Inish Mór, amb una sorra blanca i tova que em va recordar Menorca, i que és fantàstica per a relaxar-s'hi llogant una bicicleta i senzillament aprofitar de la seva tranquilitat els dies que fa bon temps, que no és sempre. No lluny d'aquí els turistes envaeixen els penya-segats de Moher (cliffs of Moher), als quals s'hi arriba a través d'un espectacular desert calcari, el Burren.
El Festival de les Arts és una de les cites culturals més importants, plena d'activitats teatrals i musicals. Però el que jo em vaig trobar per casualitat i que es celebra cada final de setembre des de fa 54 anys és el Festival de l'Ostra, que dura 4 dies i que va començar quan el director d'un hotel local va decidir allargar la temporada estiuenca i va inventar el campionat d'obridors d'ostres, que ha acabat convertint-se en una trobada internacional on hi participen molts països i on es valora la rapidesa, l'habilitat i el temperament dels participants, és realment un campionat ben curiós, i patrocinat, endevineu per qui... sí! per la Guinness...


Jo em vaig trobar per casualitat pel carrer principal els músics, encapçalats per dues "donzelles" madures que portaven unes safates amb ostres i llimona i un suposat vell pescador que aguantava una pinta de Guinness amb la mà, que anava buidant, tots desfilaven, seguits per cotxes d'època amb autoritats a dins, i els obridors d'ostres vestits amb davantals mostrant el país d'on venien...

L'ambient, per descomptat, era festiu, només era la una del migdia i tothom sortia a la porta dels pubs amb la Guinness a la mà, jo anava seguint la comitiva sense saber exactament de què anava la festa. Vam arribar al port, i els participants van començar a entrar en una carpa, on un home vestit a la manera de l'Edat Mitjana anava donant la benvinguda als privilegiats que podien permetre's l'entrada, que després vaig saber que era de bastant més de 100 euros per degustar marisc, cava i Guinness. Quan tothom havia entrat, vaig anar a preguntar al bon home de què es tractava la cosa, i m'ho va explicar. Llavors em va preguntar d'on era, i jo, amb ganes de no allargar massa la cosa, li vaig dir simplement "espanyola", i quan em va preguntar de quina part i li vaig dir Girona, prop de Barcelona, ell em va dir literalment "ah, així no ets espanyola, ets..." Catalana! li vaig dir jo ben orgullosa.

La veritat és que a fora la carpa anaven desfilant personatges d'allò més pintoresc, des de capellans disfressats, fins a dones vestides i maquillades, impecables, fins a autoritats engalanades de medalles i uniformes passats de moda. A més del concurs d'ostres, també hi ha el concurs de la Perla, una espècie de pubilla irlandesa. Mentre un fotògraf oficial anava fent fotos per publicar a la portada de no sé quin diari local, jo feia les del blog del meu diari.
Si el glamour vol dir ostentació, aquella era una festa d'allò més glamourosa, i "oberta" a tothom que pogués permetre-s'ho.