El meu lloc

El cel és gris, sense cap pinzellada de color, no es distingeixen ni els núvols. Trobo a faltar el color de la Mediterrània. Uns corbs estan posats en fila sobre els fils d’electricitat, semblen formar part d’una representació, un s’enlaira i alguns altres també ho fan. Un camió carregat de bales de palla passa a tota velocitat i fa que tots els corbs fugin. Envaeixen un prat i es col·loquen estratègicament sobre l’herba, fent saltets. Puntets negres sobre verds i taronges. Està a punt de ploure, avui també. Fa dies que no veig el sol. Notícies de corrupció a Catalunya. Intento pensar on és el meu lloc, i no m’acabo de decidir. Suposo que és on vols estar la major part del temps. On et sents més acompanyada, on et sents més útil, on et troben més a faltar. On et sents més identificada.
A Irlanda m’he trobat molta gent maca, i alguna de no tant. Més o menys com a Catalunya, el tòpic que els irlandesos són molt oberts i encantadors no deixa de ser un tòpic. Depèn del moment. Per exemple, aquestes últimes setmanes he assistit a dues classes: a una de fotografia i a una de disseny d’interiors. La gent d’una classe és totalment diferent de l’altra. El professor de fotografia és un noi jove tímid i no molt efusiu, i a l’hora de la pausa per fer el te, cadascun la campa al seu aire. En canvi, la professora de disseny, l’Annette, és totalment extrovertida, sempre riu i manté la classe tan unida que totes (no hi ha ni un noi), sabem perquè tal o qual no ha vingut aquell dia, fem el te totes unides i sembla que ens coneguem de tota la vida. Però això també passa a Catalunya.