Aires de Catalunya

Sempre que vénen amics de Catalunya a veure’m a Sligo, la sensació d’estranyesa quan se’n van, és com si s’emportessin la calor de la meva llengua, del meu país, i per suposat la seva mateixa calor humana. Es podria dir que és com una enyorança cap a la meva gent.
Van aterrar amb unes quantes hores de retard a l'aeroport de Shannon. Aquest retard va fer que no poguéssim visitar Galway. A més, estava plovent i feia un vent que se'ns emportava i ens regirava el paraigua quan vam arribar als Cliffs of Moher. No hi havia quasi ningú, i és que feia un fred polar. Vam tirar les fotos de rigor intentant no relliscar i caure al terra enfangat, vam parar en una gasolinera a menjar un entrepa i continuar la ruta cap amunt. La llum s'anava apagant quan vam arribar a Doolin, on vam parar a comprar alguns souvenirs en una botigueta coquetona on l'Anna va aprofitar per captar el moment amb la càmera. I és que són aquests moments els que et fan recordar. Ens vam embolicar per camins estretíssims i ens va costar trobar la carretera general i vam arribar a Sligo de fosc, vam menjar una varietat d'embotits de la terra, acompanyats amb pa amb tomata i d'un vinillo.
M’agrada fer de guia, perquè re-descobreixo els llocs a través d’altres ulls. Les seves interpretacions, totalment fresques, les preguntes que, o ni m’havia plantejat jo abans, o ja ni en faig cas... Què ràpid que és acostumar-te a una manera de fer, a un paisatge, a uns colors i a una gent, a veure la vida sense mirar-la, a no sorprendre’t pel que t’envolta, ai què perillós! Atès el poc temps que teníem, a l'endemà vam fer els voltants de Sligo: lough Easkey, Glencar, lough Gill, Drumcliff, vam emocionar-nos amb la posta de sol i les onades escumoses que envestien els esculls a prop de Mullaghmore, amb un castell de fons, precisament en una zona on va néixer Charlotte Townley, la mare de Bram Stoker, que va viure de primera mà els horrors de l'epidèmia de còlera que va causar més de mil víctimes a Sligo el 1832. Es diu que les històries que va explicar al seu fill li van estimular la imaginació per a crear "Dràcula"...
Vam acabar recorrent tranquil·lament els carrers de Sligo i fent les últimes compres.











Tenien ganes d'anar en un pub "autèntic" i vam anar a menjar al tradicional pub Hargadon, a ple centre de Sligo, O'Connell St.


Vam menjar bé, el pub, fosc i acollidor, està format per dues sales distribuïdes a través d'un passadís estret amb "compartiments" íntims a un costat, en una taula on hi caben 4 persones com a molt. Tot de fusta i amb fotos antigues de Sligo i voltants, penjades a les parets. La Carme i l’Anna, que van començar essent dues conegudes quan vam començar a la Universitat, van passar a ser companyes i finalment han acabat essent dues amigues, s’han estat dos dies intensos a casa, i s’ho han passat molt bé malgrat el temps, que ens va fer una mica la punyeta...