dimarts, 18 d’agost del 2009

Ryan's Daughter

4 comentaris:

Marta ha dit...

Hola Anna, sóc la Marta, una altra de Girona i per més referències amiga de la “gran” Carme. Ja fa uns quants mesos em va parlar de tu i del teu bloc i... m’he decidit a fer-te un comentari. La veritat és que “només” puc dir que és sensacional, meravellós, sorprenent, fantàstic, excel•lent i espectacular. També, entenc que l’aventura, l’atreviment i l’empenta, les ganes de conèixer, estan directament i indirectament relacionades, ànims!!!
Amb les teves “aventures”, amb les teves fotos i amb les teves descripcions, hom es pot situar al lloc en qüestió, al punt geogràfic, captar els colors (i tota la seva paleta), les olors, sentir el vent, la pluja....sentir i viure a la llunyania una mica d’aquesta Irlanda, d’aquest país de contrastos. És com llegir un llibre del qual no et pots desenganxar, veure una bona pel•lícula, passar una bon moment amb els amics…gràcies!!! Quan tornis a terres catalanes espero poder-te saludar.
Per cert, fent referència al gentleman “Mr. John Mullaney”, saps que s’assembla molt al desaparegut vicepresident del Barça Nicolau Casaus.

AR ha dit...

Hola, Marta! Tot i que aquest blog no deixa de ser un blog "d'estar per casa", intento reflectir el que veig i el que visc perquè la gent que em segueix o que de tant en tant hi fa una ullada pugui conèixer més i estimar una mica aquest país. I el que fa el país tan fantàstic no és només el paisatge, sinó sobretot la gent, com aquest Mr Mullaney o com el meu amic Pat o com molta altra gent que he anat trobant i que et fan sentir que el món dintre tot és molt petit, tots som diferents però tenim moltes més similituds que diferències. Gràcies!

carme ha dit...

Doncs si aquest blog és d'estar per casa... no puc imaginar-me com serà el de "sortir a passeig".

Marta ha dit...

Com bé podeu pensar...Sí, estic de vacances, bien!!!
Estic d’acord amb totes dues. Amb tu AR, és cert el que dius, "l’escalfor", el sentir-te bé, com a casa, un bon tant per cent t’ho donen les persones, certament el món és molt petit i l’ésser humà dins la seva petitesa pot arriba a ser immens. Podríem dir que moltes vegades o gairebé sempre les diferències les posem nosaltres mateixos i en d’altres estaríem parlant de cultures o savieses diferents. En cert sentit m’has fet recordar un titular de l’altre dia al DdG, on entrevistaven al coordinador del "Banc del temps Pla de Palau de Girona" (servei d’intercanvi d’hores, intercanvi de tasques entre els socis) on deia que:"Els diners no ajuden a relacionar-nos. És el nostre temps que ens fa iguals".
I... amb tu Carme... perquè jo tampoc puc imaginar-me’l!!! Bye