Segona etapa

Ja estic instal·lada a Sligo. He estat molts dies amunt i avall. Avui fa una setmana vaig anar a Girona i vaig estar-m'hi tres dies, i vaig tornar cap a Dublin amb la Maribel, vam fer nit a la capital i vam anar a recollir a l'aeroport el que serà el meu cotxe per als propers mesos, i vam conduir cap a Irlanda del Nord, a Belfast, per unes poques hores. Diuen que és London petit. Vam arribar a la tarda i en un pim pam vam trobar un parking, vam menjar ràpid i vam anar a l'oficina d'informació més propera perquè ens recomanessin què podíem veure en poques hores i vam decidir anar a Shankill Road (el barri protestant) i veure l'ambient que s'hi viu, vam tirar quatre fotos als murs que hi ha allà, i vam baixar una mica cap al barri catòlic, Falls Road; em va sorprendre la pobresa que s'hi respira, molta gent obrera i els barris poc cuidats, bruts; tot i que nosaltres érem les úniques turistes, suposo que la zona deu ser molt visitada. Com que no teníem lliures vam pagar en tarja i no vam tenir cap problema, a la majoria de llocs accepten bitllets d'euro i et tornen el canvi en lliures.
A les set de la tarda vam tornar al cotxe i vam travessar l'illa de retorn a Sligo, on vam arribar bastant tard.
A l'endemà vam recórrer tota la costa nord-oest d'Irlanda, el comtat de Donegal. El paisatge és diferent de la Irlanda que ens imaginem, al menys en aquesta època de l'any.



Vam visitar un dels penya-segats més alts de l'illa, Sleave League, i vam travessar grans extensions planes, plenes de torba, i també enmig de valls pintades d'ovelles i xais, ara és el temps en què pots veure'ls córrer darrere les mares. Les cases semblen prefabricades, i tretes d'un mostrari, de colors de totes les gammes. Els edificis no es molesten, estan dispersos en un entorn bucòlic. Els capvespres en aquesta zona són marronosos, la terra és color terra, i els últims minuts de sol l'encenen.



La gent és molt amable, els agrada veure forasters i parlar. Vam menjar lluç arrebossat en un dels pocs restaurants que vam trobar, tot és remot, tranquil, sense presses. I sense presses vam arribar a Derry, una ciutat que pertany a Irlanda del Nord però que és fronterer amb la República. Tocant al riu Foyle, la part antiga emmurallada forma un pendent bastant pronunciat al costat oest del riu. Tot i ser de dominació britànica, la majoria dels habitants són catòlics, i ells se senten irlandesos i republicans, i fins i tot vam trobar-ne algun que parlava gaèlic. Vam dormir en un bed&breakfast on el propietari parlava espanyol i estava enamorat d'Espanya. Ens va portar en cotxe a un restaurant on vam menjar pasta amb rap, gambes i musclus i a un pub típic on cada dia toquen música en viu a partir de les 11.

Vam beure unes cerveses mentre escoltàvem les cançons típiques irlandeses.
En un pub irlandès hi pots trobar de tot: banderes de la República, basques, catalanes, quebequeses...cassoles penjades, bitllets entre les ampolles, xapes, rètols antiquíssims, caps de porc senglar sobre les parets de fusta, rellotges, balances, pots de tot el que ja no trobes, plats de porcellana, maletes amb més anys que la República... i molta gent engrescada i animada, disposada a mantenir una conversa amb els desconeguts. Ahir per fi vam poder caminar entre les escultures naturals dels Giant's Causeway (la calçada dels Gegants), unes 40.000 columnes de basalt, lava solidificada de 60.000 milions d'anys. Realment espectacular, i el temps va ser esplèndid, el guia ens va dir que des d'allà en un dia clar es pot veure Escòcia, però no vam veure-la. Estan ubicades en un entorn idíl·lic, on sol fer molt de vent.




Tornant cap a l'oest de l'illa vam ensopegar la pluja, que venia i se'n anava al seu aire. I avui hem anat a acompanyar la Maribel a l'estació de Ballymote perquè agafés el tren cap a Dublin.
Mentre he estat escrivint aquestes línies el sol m'ha acompanyat, tot i que han caigut unes gotetes que ja s'han assecat, i veig un núvol que sembla amenaçador, no sé si el vent el portarà cap aquí.
Quina tranquil·litat!
Ara haig de començar a treballar.