Descobrint nous paratges

Avui he fet un kit kat, he aprofitat que feia sol per perdre'm pel comtat de Sligo. Feia massa dies que plovia. Només he fet uns 200 km, però m'ha portat pràcticament tot el dia... El tòpic que Irlanda és verda no és del tot cert, ja que és una illa plena de contrastos, i pots trobar-te enmig de la carretera i d'una banda veure prats amb herba verdíssima i ovelles pasturant-hi, a l'altra banda matolls secs i torba i paratges realment inòspits. El que fa que tot sigui rodó és la gent, tan amable. Vagis on vagis, la gent del camp sempre té unes paraules de benvinguda, un somriure i un comentari sobre el temps: "Nice day, isn't it?" "Oh yes, lovely day!" els hi dius.
Quan condueixes i et creues amb un altre conductor, sempre hi ha una salutació amb la mà, que la tens recolzada al volant i l'aixeques. Comences a parlar amb un o altre i quan es donen compte que no ets del país et demanen d'on vinc (sort que no em pregunten a on vaig, perquè no els sabria contestar...) La gent és tan educada, que el fet d'estornudar està vist com mala educació, i quan algú estornuda s'excusa "Atxium!! Excuse-me!"
I sembla que els faci vergonya reconèixer que poden ser feliços, un costum arrelat aquí és quan et pregunten "How are you?" "Com estàs?" Els has de contestar "Not too bad...", "No malament del tot", sembla que si dius que estàs bé no està massa ben vist... Una mica de contradicció, no? Vindria a ser com "Anar fent", a Catalunya.
Les ovelles... aquestes criatures amb un cos enorme ple de llana bruta i desordenada i amb les potetes tan primetes. Elles m'indiquen si un paratge és turístic o no. Avui he fet km i km sense ni un ànima, i les ovelles quan em veien s'espantaven com si no haguessin vist mai un foraster... Quan t'acostes a llocs més transitats, elles caminen pel mig de la carretera i simplement t'ignoren quan les avances...
He fet parada a Drumcliff, on hi està enterrat el poeta Yeats; segons algunes guies és el cementiri més maco d'Irlanda. La veritat és que en si mateix no és res de l'altre món, però té com a teló de fons la imponent muntanya Benbulben que li dóna un aire senyorial. No molt lluny d'aquest cementiri hi ha el restaurant Davis's, i qui digui que a Irlanda no es menja bé, que passi un dia per aquest "santuari", qualsevol plat que demani el trobarà deliciós, i ho dic perquè no hi he anat només una vegada. Està molt ben considerat per la gent dels voltants, i amb fonament.... He deixat el cotxe a davant d'una platja i m'he deixat portar pel sol, la sorra molla i dura, dibuixada pel vent, i les suaus onades... Hi he caminat una bona estona, respirant aire pur i gaudint de l'amplitud i de la solitud, la immensitat... només amb la muntanya Benbulben al fons acompanyant-me.