Avui quan m'he aixecat l'herba del jardí estava blanca, i ben contenta he agafat la càmera de fotos i he anat cap a la feina, i quan he arribat al centre havien robat la neu, ja no h'hi havia... I és que va tan escassa, que tothom la vol acaparar, tot i això, aprofitant que portava la càmera he tirat unes quantes fotos, des del bus quan anava i caminant quan tornava. I ara l'aire és blanc, sembla que neva de veritat! A la feina som una vintena de voluntaris, i avui al matí hi havia la Gillian, una jutgessa jubilada que és molt maca, i cada vegada que nevava semblava una nena petita... I és que a Dublin no és molt comú, segons sembla.Parlàvem de la final de l'Open d'Austràlia i que ella no suporta en Nadal, una de les raons és perquè s'estira els calçotets cada dos per tres. Com he rigut! També parlaven d'en Brian Cowen, el primer ministre, i el deixaven verd. Corrupció immobiliària, abús de poder, arrogància (què em recorda?).
I avui he estat pensat en el que deia l'Anna sobre la integració, interioritzar els costums, i és veritat. Crec que hi ha moltes coses que et fan donar compte que formes part d'algun lloc (encara que sigui per una temporada): quan arribes a poder opinar de més d'un locutor de la ràdio, d'apreciar els seus encerts, de riure dels seus errors; endevinar com és una persona només sabent els programes de televisió que li agraden; pujar a l'autobús sense mirar el número; llegir sense aixecar la vista per saber on ets fins que arribes; anar directe a la finestreta que et toca al banc; preguntar al botiguer on és aquell pesto que sempre estava allà, trobar-te pel carrer amb "reconeguts"; saludar amb un somriure de complicitat al porter que sempre està a la porta de la feina; trobar-te amb un amic "al lloc de sempre", i comentar que ja falta poc per ser divendres; enviar missatges de text estalviant paraules i arribar a entendre els que t'envien!; saber on trobaràs els raïms més barats, orientar algun conductor que s'ha perdut...
En fi, sembla que ha parat de nevar, torna a haver-hi una fina capa de vellut blanc...
3 comentaris:
Bon dia! M'ha agradat llegir-te avui perquè has reflexat perfectament el que volia transmentre. Totes aquestes petites cosetes són les què ens complementen. No sé si dir que ens fan que siguem qui som. Suposo que és una frase arriscada ja que no n'hi hauria prou amb això, però l'entorn és important en el nostre desenvolupament personal.
Avui, a les tres, examen. El meu cap està ple d’història. Primer era la filla d’un hortelà. Treballàvem molt però la collita se l’enduia el comte i l’església...Després vaig ser holandesa i em vaig dedicar a fer formatges (quan el preu del blat va baixar ens vàrem reconvertir)... Anglesa i després d’ajudar la mare ens posavem a treballar (put out system)... Uns anys després cap a la fàbrica. Aqui em vaig divertir molt i molt, tothom inventava coses, però quina mala olor que feia la conversió del cotó, i finalment cap a Irlànda, però varem tenir el desastre de les “patates” i un altre cop cap a Londres per anar-nos-en cap a Nova York...
I, quan hagi acabat l’examen, em donaré la tarda lliure i aniré a la sala de graus de dret a escoltar una conferència: “Programa Ciudad de La Plata, Ciudad Socialmente Responsable. Un modelo para exportar.”
Això mateix vaig fer el curs passat, però el títol de la conferència era «The three trillion dollar war» de l’Stiglitz i ja veieu on he acabat!
Felicitats Carme! No cal que et preguntem si t'ha anat bé l'últim examen, només havies de buidar tota la quantitat d'informació que havies acumulat...
Ets un no parar, i a més, els que et coneixem, sabem que ets una gran companya, sempre disposada a donar un cop de mà. Esperem que puguis gaudir d'uns dies de relax.
I quant al que dius, Anna, estic amb tu amb la importància de l'entorn per a la realització d'una persona. Les petites coses, la comunicació, el procés interactiu entre les persones i l'ambient.
Publica un comentari a l'entrada