Demà serà el tercer dimarts d'un total de quatre concerts de música contemporània que tenen lloc al National Concert Hall, amb l'orquestra simfònica nacional de la televisió irlandesa, amb compositors com Seóirse Bodley, John Buckley, Ben Dwyer i Derek Ball. Són uns concerts gratuïts que es fan a l'hora de dinar irlandesa, a la una... i cinc.
Aprendre una llengua... sembla tan fàcil de vegades, i tan inaccessible, d'altres... Hi ha dies que penses que millores, altres dies te'n dones compte del que et queda per aprendre. Com ahir, que vam anar en una suposada festa francesa que es feia en un pub al centre de Dublin, i els francesos no van aparèixer en tota la nit, tot i que vam mirar a sota les cadires...
Hi vaig anar amb la meva amiga italiana, la Cristina, i el meu amic de Barcelona, en Miquel Angel, i vam passar la festa francesa amb una colla de Liverpool i algun irlandès, i ens ho vam passar molt bé. Un d'ells parlava amb un accent tan tancat que ni jo ni els altres no enteníem res, almenys et reconforta veure que no ets l'única a qui li passa! I vam acabar la nit menjant un kebab mentre a fora la pluja refrescava l'ambient...
Aquesta setmana ha començat cada matí amb sol, i a mesura que va passant el dia la pluja va fent acte de presència.
Ahir a la tarda vaig anar a passejar pel Gran Canal, amb una pluja intermitent que més que molla és emprenyadora. I jo sempre carregant amb el paraigua amunt i avall, obrint-lo i tancant-lo; els dublinesos no el despleguen mai, diuen que pel que plou no val la pena.El Gran Canal va ser construït el segle XVIII per unir Dublin amb el riu Shannon i el centre del país. Les dues bandes del Canal tenen un caràcter rústic, amb terraces i edificis d'obra vista, barrejades amb algun edifici post-modern que canta una mica;...
aus silvestres i cignes nedant, de tant en tant el sol il·luminava de biaix les façanes dels edificis georgians, i les ombres de les branques dels arbres es movien lentament i de cop altra vegada un fi plugim de cinc o deu minuts...
4 comentaris:
Avui participaré amb un passatge del que seria el diari de la meva vida, si l’escrigués.
Dimecres, 28 de gener de 2009
« Avui és un dia diferent perquè vaig a treballar a un altre lloc. He de dir que ja s’està començant a convertir en una costum perquè ja hi ha hagut massa dies diferents en aquest darrer any.
Part del trajecte el faig en tren i, per això, m’agrada emportar-me alguna cosa per llegir, que sovint és un llibre. Avui he decidit emportar-me una impressió de “el teu diari”. Més o menys passava per principi de novembre.
Així que: he pujat al tren i m’he assentat dos seients més enllà d’un senyor que he reconegut com del meu entorn però sense saber on ubicar-lo. Ell també m’ha reconegut a mi però si tenim en compte les categories que establia Josep Pla (amics, coneguts i saludats) no entrava en cap d’elles perquè no era ni un amic, ni un conegut ni un saludat. No sé si dir-li un reconegut. Ara estic pensant que quan desplaces a una persona a aquesta categoria, pràcticament l’estàs excloent de la teva vida.
Bé, al final hem baixat els dos al mateix lloc i hem près camins diferents. El meu objectiu a les 9 del matí era esmorzar i en aquest punt és on he tret “el teu diari”. He començat, per anar fent memòria, pel dia 21 d’octubre que estaves en aquell punt que valoraves el patiment de les persones que es queden sense feina. Malauradament és una cosa que fa patir molt i que va en augment. A mi em recorda a “tres cosas hay en la vida: salud, dinero y amor” i és que curiosament estan en aquest ordre. La salut és bàsica per treballar i si tens feina pots anar fent i això ja porta confort. Continuant amb “el teu diari”, he viatjat a Londres. He continuat amb el Halloween i m’han vingut al cap el tema de la mort. A vegades, per circumstàncies, he tingut alguna conversa existencial sobre aquest tema. Ara hi penso perquè darrerament tinc una mica més de temps per llegir i estic acabant un llibre que havia deixat a mitges. Es titula “La buena educación” i és un repàs de l’abans i l’ara de temes universals (un embaràs, el món laboral,...). Justament ara estic en l’apartat que parla del dol i que fa una crítica aferrissada amb clau d’humor sobre la mort i el què l’envolta. Abans d’ahir estava en una sala d’espera amb altra gent i se m’escapava el riure i, a més, pensava: si sapiguessin què estic llegint!
Això em porta a sentir curiositat per com es viu la mort a Irlanda. Ara, no sé per què, m’imagino els cementiris plans i m’estic preguntant quina mena d’arbres hi ha i com són els monuments funeraris que suposo que també n’hi deu haver perquè de gent que vol ostentar n’hi ha a tot arreu, igual que de gent bona i dolenta també n’hi ha a per tot.»
Dijous, 29 de gener de 2009
«En general, el dia d’ahir va anar força bé. Vaig dinar ràpid i ben acompanyada en un bar de “manolus”, que no vol dir “tipical spanish”. M’encanta deixar-me seduir per aquests llocs. A la tarda em vaig dedicar a cultivar les amistats. Va ser un dia complert.
El revers ha estat avui, un dia d’aquells que corres molt i no atrapes res i arribes al final del dia cansat i amb la sensació de no haver fet gaire res.»
Divendres, 30 de gener de 2009
«He començat el dia obrint “el teu diari” i llegint el darrer que havies escrit el dia 26 de gener. Parlaves dels idiomes i m’has recordat una circumstància de la meva vida en la qual vaig coincidir amb persones(grans i joves) nadiues de la illa de Mallorca. I tenien un parlar tan i tan tancat que no els entenia i, tot i que s’esforçaven per a fer-se entendre, no hi havia manera. Em vaig sentir impotent i, a més, em sabia taaaan greu fer-los repetir constantment les coses.
Bé, avui tot just ha començat, així que ..... »
Sou absolutament GENIAAAALLLSSSSSS!
És un autèntic plaer llegir-vos... i, és veritat, hi ha alguna connexió "celta" amb "nosaltres"?
Dimecres 4, darrer examen...
I això dels reconeguts, magnífica classificació!
Oh Anna, és un plaer trobar-me el "teu diari" dins el "meu diari", (aquí tornaríem a les nines russes). Et preguntes com són els cementiris irlandesos,potser no n'he parlat, perquè al mig de Dublin no n'hi ha, però quan viatges pel país en trobes molt sovint, estan generalment ubicats en els paratges més privilegiats, les làpides envoltades de gespa, de vegades en un turó davant del mar, amb una vista magnífica. Fins ara, els habitants de l'illa maragda s'han permès el luxe de construir-ho tot horitzontalment, no sé quins resultats tindrà això a llarg termini...
Me'n vaig pitant a agafar el bus, atravessant la pluja. Només espero que el vent em permeti obri el paràigües.
Per cert, Carme, molta sort en l'última pujada!
BON CAP DE SETMANA!
I, que arribi el 5 de febrer!
Publica un comentari a l'entrada