Fred fred fred... però no neva

El fred continua a Dublin... i el sol apareix tímidament, sempre a estonetes intermitents, jo ja m’estic tornant com els d’aquí, sempre parlant del temps...Però no em puc queixar de la nova entrada d'any, dimarts em van proposar una feina (això sí,em paguen només el transport) per treballar juntament amb una altra noia, la Maeve, en una feina administrativa, en una ONG que coopera amb una branca que no desconec pas del tot, Justícia... De 10 a 1, de dilluns a divendres. Fer un seguiment de les trucades que hi ha, enviar correus, faxos, comentar amb la meva companya els llocs on s’ha de trucar, des d’advocats, psicòlegs, policia, metges... Tot sigui per millorar el meu English.

Tot i que la meva estada a Dublin ratlla la quotidianitat, hi ha dies que en surten, com ahir. I m’explico. Resulta que una meva amiga, que és italiana i es diu Cristina, que també viu a Dublin, ella ja fa més d’un any, em va proposar trobar-nos a l’aeroport, ja que ella hi ha d’anar sovint per qüestions de feina i jo hi visc molt a la vora, per tal de rebre el seu cosí, un americà de Chicago, que arribava a la tarda. El que no m’imaginava és que el noi fos tan guapo i tan simpàtic.
Ella es va quedar a l'aeroport i jo me'l vaig emportar a fer-li cinc cèntims de Dublin, caminant a través del fred en un barri que a mi m’encanta, Soda, que seria comparable al Soho de London: Cafès funkys, botigues poc convencionals, pubs cools, restaurants elegants… Mirat des d’un mapa: el riu Lifffey, al sud Temple Bar, paral·lel al Liffey, Dame St, i més al sud el barri de Soda.

Vam entrar en una espècie de mercat on s’hi troben tota mena de fruites, verdures, peixos, carns, pans... algunes coses a preus realment prohibitius. Tot i això, si demanes un plat d’alguna cosa que tinguin exposat pot sortir molt barat.
Baixant unes escales i a mida que es va arribant al pis de sota es descobreix un ambient totalment diferent al de dalt:
unes espelmes col·locades a sobre unes bótes de vi ofereixen una atmosfera tranquil·la i íntima, amb les parets plenes de prestatgeries amb vins ordenats geogràficament: des d’Espanya fins a Austràlia, passant per França, Itàlia, Califòrnia, Portugal, Chile o Sud-Àfrica. I amb una música de fons, totalment relaxant que no té res a veure amb el típic pub irlandès.
Vam sopar a casa de la Cristina, que ens va cuinar pasta amb cacau, la veritat és que em va agradar provar-la, tot i que ara sé que no és el meu plat preferit. De segon, més pasta, aquesta vegada uns galets amb carn i bròquil amb una crema de llet, tot super-picant.
Érem 5 a menjar, la torre de Babel: un americà, una italiana, una brasilera, una francesa i una catalana, encara que amb una llengua comuna, és clar, l’anglès! Em va tocar a mi rentar els plats, i com que havíem quedat amb en Miquel Àngel a Temple Bar, vam sortir pitant. El pub estava ple de turistes i nosaltres fèiem de turistes, ballant i escoltant música en directe com si fos la primera vegada que la sentíssim...

I vam acabar al Porterhouse, a l’últim pis, amb una banda de rock, aquesta vegada, de tres persones, baix, guitarra i bateria, que ens van fer ballar i passar-nos-ho d’allò més bé... Vaja, que aquest dia em pensava haver de fer de cangur i al final em vaig trobar disfrutant com un camell!