Kilmainham

És el que passa quan et fas una ciutat teva, no penses a portar la càmera de fotos perquè simplement penses que ja tornaràs, o que no, però que no cal que la carreguis, perquè ho tens tan a prop... I avui precisament l'he trobada a faltar. Els dimecres solo anar a fer uns cursos de voluntariat, per començar a agafar trucades d'ajuda a les víctimes del crim (sona fort, eh?) de cara al mes que ve. Però avui no hi hem hagut d'anar. Són uns cursos molt interessants. Hem tingut visites des de "superintendents" de policia fins a jutges jubilats, que vénen a explicar-nos els mètodes i el sistema en la justícia. Som unes 13 persones, de Nigèria, Austràlia, Catalunya i Irlanda. A les classes hem d'assajar entre nosaltres que ens truquem i que agafem la trucada i hem de facilitar-los informació i sobretot escoltar-los (per sort). De vegades quan em toca algú al costat que parla dublinès molt tancat és dur, perquè haig de fer esforços per entendre'l. L'experiència, però, val la pena.

Però bé, avui com que he fet festa, he anat a la presó Kilmainham, actualment reconvertida en museu. Va ser construïda a finals del segle XVIII i durant els 140 anys que va servir de presó, les cel·les han acollit alguns dels presos que van participar en la independència irlandesa, en l'anomenada rebel·lió de Pasqua de 1916. S'hi han rodat pel·lis com "Michael Collins" o "En el nom del pare".
M'ha impactat moltíssim i he trobat a faltar la meva càmera. L'edifici manté el seu aspecte auster i la fred que hem passat tots fa que et posis a la pell dels que hi van viure... Les parets velles, la humitat que et calava els ossos, la foscor...Tots anàvem ben abrigats amb bufanda i guants, fins i tot la guia. Hem sortit a fora i hem visitat el pati on afusellaven la gent, envoltat de quatre parets sense finestres perquè ningú ho pogués veure... La guia ens ha explicat que en l'època de la Fam, a mitjan segle XIX, la gent robava trossos de pa, per poder ser detingut i poder passar uns dies sota un sostre i amb menjar. Les finestres diminutes que ara hi havia, al principi estaven tapades, i és dur imaginar-se com es podia viure en la foscor i el fred durant dies i dies... els hi donaven una espelma cada 15 dies i l'havien de racionar. M'ha colpit una carta d'un pres, no recordo qui era, però anava dirigida a la seva mare. Li deia que havia demanat veure-la abans de morir, però que no li havien consentit. Que no es preocupés per ell, que moria per la memòria d'Irlanda, i que es trobarien al cel, i que se n'anava d'aquest món molt tranquil i conscient de fer-ho per alguna cosa. També m'ha colpit la història d'un líder de 1916, Joseph Plunkett, que va morir executat a la presó algunes hores després de casar-se amb la seva estimada a la capella de la presó.