Costums, teatre, exposicions...

Un dia d’aquesta setmana la meva companya de pis em va fer una amanida per sopar, perquè diu que sopo massa tard, i té raó. Doncs va ser molt divertit, perquè ella va posar-hi tot el que veu que m’hi poso a l’amanida: enciam, tomata, pastanaga, nous, panses, pipes, olives, mozzarela, sèsam, i va pensar en ficar-m’hi... llenties que va trobar per allà a l’armari, pensant que serien una cosa així com les pipes. Jo no les vaig veure, i al començar a menjar vaig adonar-me que rosegava alguna cosa dura, quan vaig veure que eren llenties, vaig riure molt, i li vaig dir en broma que em volia veure a la seva consulta (ella treballa amb una dentista...)
Diu que sóc com un conill, tot el dia menjant amanides, i que em poso oli d’oliva amb tot. Sembla que li costa de creure que l’oli d’oliva és imprescindible en la dieta mediterrània.
Pot semblar increíble, però he buscat molt i no he aconseguit trobar setrilleres d’oli. Al final m’he hagut de conformar amb una vinagrera. Els hauré d’ensenyar a aquests irlandesos que hi ha un disseny fabulós de setrillera sense degotar d’en Rafel Marquina, que per cert, és de Banyoles.
Des que sóc aquí he provat diferents tipus de pa, n’hi ha de moltes classes, però el típic irlandès és integral fet amb bicarbonat de soda, en lloc de llevat. Aquí se’n menja molt, d’aquest, i és més trencadís que el normal, ideal per menjar, com no, amb mantega. Ells no entenen que al pa s’hi pugui xucar tomata...

Avui fa un dia tapadot, amb un vent fortíssim, d'aquells que a mi m'agraden tant, la pluja no tardarà en aparèixer, ideal per contemplar-ho des de la finestra de casa amb un bon llibre al davant...n'estic llegint un sobre la història de la cultura gaèlica.

Ahir vaig anar a veure una obra d’en Samuel Beckett, “Happy Days”, amb l’actuació magistral de la Fiona Shaw, una actriu irlandesa excel·lent. En aquesta obra, representa un quasi-monòleg, i dic quasi perquè l’acompanya un altre actor que a tota la primera part només diu monosíl·labs i està d’esquenes, no se li veu la cara. I poc més a la segona. És un drama existencialista i que, farcit de metàfores i de jocs irònics, tracta de la soledat, la incomunicació, però alhora de la capacitat que té l’ésser humà de superar els obstacles... Em va agradat molt anar-lo a veure. I vaig poder “tocar” l’ambient que es viu a Dublin en un teatre no gaire gran, amb parets de fusta i butaques de vellut vermell, super còmodes. Em vaig emocionar quan es va aixecar el teló blanc semi transparent, i vaig veure l’actriu a l'escenari, molt il·luminat, que estava “atrapada” per la cintura en un monticle al mig del desert, en el primer acte, i en el segon, representant uns anys més tard, pel coll. I això només és la primera metàfora. La Fiona Shaw, en el paper de Winnie, esmenta contínuament el nom del seu marit, Willie, que en anglès és un eufemisme de penis.
Vaig sortir del teatre plena d'energia positiva, tot i la darrera escena, esfereïdora, amb una actriu caracteritzada vella i grotesca, amb poques dents, sola i amb les il·lusions perdudes. Bé, no hauria d’explicar-la, per allò que si algú la vol anar a veure, l’han feta a més de Dublin a moltes altres grans ciutats, com New York, London o Madrid.

Per cert, by the way, el cap de setmana que ve me’n vaig a London a veure l’esperada exposició d'en Mark Rothko a la Tate Modern. Aprofitaré per donar un tomb per la ciutat, només per fer boca i per situar-me i tornar més vegades, que m’han dit que és molt car i es necessitarien mesos per veure-la en profunditat.
Us ho explico quan torni! Per cert, ja està plovent...des d'aquí tinc una vista del jardí amb la gespa curtíssima, les petites faroles que dibuixen el camí estan enceses, tot i ser quarts d'una del migdia, el so del vent és tranquil·litzador, les fulles seques s'aixequen i volen, m'imagino que cruixen, de lluny semblen papallones...