Les nines russes. Viatge London dins Dublin

Vaig agafar l'avió cap a London passada per aigua, el dissabte a Dublin va ser un dia plujós i amb un vent fortíssim que em va trencar el paraigua. Un cop a l'avió, amb la cinquena simfonia de Mahler sonant de fons, mirant com plovia asseguda al costat de la finestreta, (seient 23F), i amb un bon llibre a les mans, se'm va oblidar la remullada.
Un cop a Heathrow, tot va ser molt fàcil, vaig agafar el metro que, això sí, després d'una hora de trajecte amb moltes parades, em va deixar molt a la vora de l'hotel, just al davant del British Museum. El preu del bitllet de metro va segons les zones, jo vaig pagar 4 lliures per un bitllet simple, més de 5 euros! Des que vaig estar a New York ja fa una pila d'anys que no em seia en un metro en un vagó on la gamma de colors de la gent era tan àmplia i variada, semblava que em trobés en un anunci del Bennetton, on jo era l'única model blanca.
La veritat és que London és una ciutat culturalment comparable a New York, el que no passa aquí no passa enlloc. Ciutat de contrastos, sorprenent, immensa. M'ha agradat moltíssim, tot i que ja m'ho esperava.
Això d'estar vivint fora de casa i tornar a agafar un avió per anar a un altre lloc és curiós, te'n adones sobretot quan a l'hotel et fan signar i escriure el lloc de procedència. Dublin, és clar, sinó mira la meva carta d'embarcament...
L'hotel on vaig passar tres nits era més una fonda que un hotel, havia de compartir els lavabos, però estava net i no podia ser més cèntric, a la zona de Bloomsbury. Relació qualitat/preu excel·lent. La meva habitació donava a un parc on el primer dia vaig veure un esquirol que es movia entre les fulles seques.
El recepcionista, que devia ser grec o turc, molt simpàtic, em va aconsellar que anés a veure la nit a London molt a prop de l'hotel, per la zona de Leicester Square. Fantàstic. El dissabte a la nit els carrers plens de gom a gom, les londinenques són cosines germanes de les dublineses, no tenen fred: vestides amb tires, faldilles curtes i talons grata-culs, perdó! grata-cels!

Vaig riure molt, el dissabte al vespre anava caminant amb el mapa a la mà, perduda, i vaig veure una cua de gent, no es veia el començament, vaig pensar: aquí hi deuen haver els U2 com a mínim, i vaig seguir la direcció de la cua per trobar el cap, el carrer feia una forma de L, quan vaig arribar-hi, s'acabava i a l'altra vorera més gent fent una altra cua per entrar allà mateix : al final, és clar! discoteca "The End", es veien unes lletres a la paret "Goodbye Baby". Doncs amb un vent fortíssim allà dins no sé què devien donar, però l'afició per entrar era boja. Amb el vent, un dels guàrdies de seguretat que portava una cua se li aixecava a tongades, un altre guàrdia marroquí intentava regular el trànsit que s'havia format, tot i ser un carreró de mala mort, però és que una furgoneta que portava gel no podia accedir a la disco! Era surrealista. Al final, vaig veure venir un ciclista que portava al darrere un carro típic a London, amb dos asiàtics com a passatgers... quan normalment són els asiàtics a qui estem acostumats a veure portant el carro...
Preguntant, em van dir que una cua era pels que pagaven "cash" i l'altra pels que tenien un val.
Dos carrers més enllà hi havia una altra cua, aquesta de gent més gran per veure un musical. Per cert, vaig preguntar el preu per anar a veure una obra dels Monty Python's, Spamalot, i un seient a les primeres files em costava 60 lliures. I és que a London els preus són altíssims, tot et diu: "no em compris". Vaig baixar fins a la National Gallery, tota aquesta zona de nit és molt animada. Els anglesos tenen la fama de ser elegants i distingits, fins i tot els indigents, quan demanen, et diuen " Tens canvi?" .
M'encanten els taxis, amb la forma típica arrodonida, de tots colors i dibuixos, i ja no sorprenen els busos vermells de dos pisos.

El diumenge va començar el dia plovent, vaig sortir de l'hotel a les 9 del matí i el primer que vaig fer va ser entrar en el primer super a comprar-me un paraigua. No hi havia ni un ànima pels carrers, sí, se me'n va creuar una: un home que anava amb una màscara de cirurgià caminant per la vorera i amb una falç! És per veure-ho per creure-ho. A part d'aquesta imatge realment terrorífica, quina tranquil·litat, passejar pels carrers amples i nets de London de bon matí, contemplant les entrades victorianes i georgianes... per cert, les portes no tenen res a envejar a les de Dublin.

Al Trafalgar Square sota la pluja feien algun homenatge a alguns soldats davant de la Columna de Nelson, els cadets aguantant l'aigua impassibles. Amb el paraigua, el mapa i la càmera de fotos no és massa còmode, diguem, fer de turista, i vaig pagar 24 lliures per entrar en un bus turístic i que em portés a veure-ho tot sense fer cap esforç. El bus no va ser molt confortable, tenia goteres i els vidres estaven entelats, vaig pujar al pis de dalt i vaig poder escoltar amb dificultats el guia que tenia al darrere, de tant en tant la gent reia, i devia ser que havia dit algun acudit que jo no captava... Vaig poder veure l'Abadia de Westminster, la Big Ben, el Parlament, el London Eye, una espècie de nòria des d'on es veu tot London a preus interessants, també. Jo la vaig veure des de l'avió, amb els llums verds. S'ha de dir que London vist des de l'avió de nit és guapíssim, sobretot els llums sobre el Tàmesi.
Continuant la ruta del bus: vam creuar uns quants ponts, des del Westminster fins a Tower Bridge, St Paul's Cathedral, Scotland Yard, la gent fent cua amb els paraigües esperant el canvi de guàrdia al Buckingham Palace, vam passar pels barris més elegants de London, on hi viu l'Anthony Hopkins, segons ens va explicar el guia. També vaig veure com rodaven algun culebrot, aquí els hi diuen soap opera.
No vaig voler fer el recorregut fins al Kensigton Palace i el Hyde Park, que es feia amb un altre bus. Vam passar per davant Mme Tussaud's, el museu de cera, amb més gent fent cua sota la pluja. Vam baixar per un dels carrers millors per fer shopping, Regent St, travessant un altre carrer ple de botigues, Oxford St. A aquelles hores ja hi havia gent a tot arreu. Quan va parar de ploure, que ho va fer, vaig anar passejant pel costat sud del riu de la zona de Southwark, des del Golden Jubilee Bridge hi ha un passeig molt agradable, amb plàtans aquell dia il·luminats subtilment amb bombetes blaves, el terra estava moll i net, l'ambient molt concorregut, vaig descobrir el Centre The Hayward, vaig entrar a veure una exposició de l'Andy Warhol. No especialment per veure la seva obra, que va ser provocadora en el seu temps però actualment està desfassada, a mi ja no em sorprèn. El que em va agradar va ser més el continent que el contingut, i és que actualment els museus cada cop s'han d'anar innovant si volen continuar omplint els seus espais de gent, que paguem perquè ens emocionin, ens facin vibrar, passar-ho bé, diguem-ho així, i que no paguem per anar a veure quatre quadres ben penjats a les parets. La veritat és que amb una instal·lació molt acurada i amb un ingredient molt important, l'espectador hi podia participar activament. Pel mateix preu vaig descobrir un artista sud-africà molt interessant, en Robin Rhode. Vaig quedar-me aquí a dinar, al Cafè del Centre, un estofat de llenties amb albergínies que se'm va posar d'allò més bé, per poder continuar assaborint i absorbint art, aquesta vegada a la Tate Modern, amb el meu estimat Rothko.
No és ni molt menys la primera vegada que faig cua per comprar una entrada en un museu, però sí que et diguin que el museu està ple i que hauràs d'esperar mitja hora per entrar i que disposes d'una hora i mitja per veure l'exposició. Vaig aprofitar per anar a tocar totes les obres d'art de la botiga del museu, que m'encanta. Sempre hi ha cosetes moltes vegades inútils, però tan coquetones...i els llibres d'art de totes les mides, colors, lletres, fotos... A Anglaterra no fan pagar per les exposicions permanents, només es paga per les temporals, però ja s'arreglen amb les botigues que hi ha sempre abans d'entrar, ni que sigui un imant, jo sempre acabo queient.
Una altra cosa que em va agradar de London són els lavabos públics, molt nets, i sense pagar! A veure si n'aprenen els francesos...
Tornant a l'exposició d'en Rothko, sembla ser que l'èxit ha estat rotund, i això que l'entrada no és barata, 12 lliures, que vénen a ser cap a 16 euros. Personalment, a part dels quadres, que a mi m'inspiren tranquil·litat i serenor i equilibri, vaig trobar que l'atmosfera era molt fosca, potser és per transmetre l'amargor i la buidor que el van acompanyar en les seves últimes obres, però les pintures de Rothko per a mi són transparència i profunditat, i s'han de veure amb molta llum. Recordo haver-lo vist penjat a les parets blanques i lluminoses de la Fundació Miró i que em va emocionar. Massa gent i poca llum.
N'hi ha molts que diuen que és un simple pintor decoratiu, per a mi és espiritual, però ens podríem passar hores discutint i no arribaríem a un acord, per a mi l'art és molt personal. Sortint de l'exposició vaig sentir una que deia "si ho haguéssim descobert nosaltres ara seríem milionaris", jo li hagués dit: "encara queden moltes coses per descobrir, així que, endavant!, només t'hi has de posar..."

La Tate Modern era una antiga central elèctrica i acull l'art modern internacional, és una de les més visitades del món. Vaig sortir d'allà de fosc i vaig creuar el Millennium Bridge, que està al davant, la vista paga la pena, amb els llums de les dues vores del riu... A l'altre costat del pont et trobes St Paul's Cathedral.
El diumenge al vespre al Covent Garden, un barri coquetó, les parades recollien i no vaig poder veure el mercat, però uns músics joves van oferir a la gent un concert de música clàssica meravellós, amb 5 violins i una viola, que a part de tocar anaven fent riure als assistents i intentant convèncer-los perquè compressin un dels seus cd's.

El dilluns al matí feia un pet de sol i amb el mateix ticket del bus vaig tenir dret a un mini-creuer pel Tàmesi, ja que el ticket era vàlid per 48 hores. Moltíssima gent, i molts espanyols, que haig d'anar evitant si vull aprendre alguna cosa més que l'idioma de Cervantes. El guia anava explicant els principals monuments i edificis de la vora del riu, de tant en tant amb algun acudit que només alguns podien entendre. Vaig baixar a la Tower of London, una fortalesa medieval i presó marc de decapitacions reals, (d'entre les quals l'Ana Bolena o la Catalina Howard) molt visitada pels turistes, hi havia una cua de por, la veritat és que és una fortalesa molt ben conservada. Vaig creuar les àrees de Barbican i Holborn a peu, per arribar al Soho i patejar-lo, està ple de cafès, restaurants, botigues, algunes per a majoristes, galeries, ple de racons i carrerons encantadors, alguns botiguers tenien bancs o cadires a fora on hi passaven l'estona, tot ben informal... No vaig poder passar-me'n de tornar al Covent Garden i veure les paradetes del mercat, de flors, d'artesania, joies, miralls, roba... un tipus d'Encants de Barcelona, més recollidet. Mentre feia una cervesa vaig escoltar una soprano cantant òpera.

Avui només tenia una hora per visitar el British Museum, obren les portes a les 9 però les exposicions comencen a les 10, i jo havia de marxar a les 11, l'avió sortia a quarts de 3. Hi he entrat i, com si ho sabessin, hi havia un prospecte que deia: "per veure les millors obres en una hora, si vas curt de temps", i he passat d'una sala a l'altra donant un cop d'ull ràpid a tot i aturant-me als "top ten": la pedra Rosetta, que és la clau que desxifra els jeroglífics, un lleó assiri, la col·lecció d'escultures del Partenon, mòmies egípcies, art africà, persa, inclús el més famós joc d'escacs trobat "The Lewis Chessmen". El museu, un dels més espectaculars que he vist mai, i n'he vist uns quants. L'arquitecte que ha reconvertit l'espai existent des de fa 250 anys és en Norman Foster, que va ser també el que va dissenyar la torre de telecomunicacions de Collserola a Barcelona.
Quan he arribat a l'aeroport de Heathrow m'han tirat la darrera foto de la col·lecció, els guardes de seguretat et fan posar a sobre unes petjades que hi ha al terra i et fan la foto de record...què amables! Les mesures de seguretat intenten semblar extremadament segures, hi ha un guàrdia a cada racó.

M'he adonat que l'accent anglès és més abrupte, més punxagut i tallant que l'irlandès, però això ho dic jo, és la meva impressió, si hi ha algú que llegeixi aquest blog i ho conegui, que escrigui, estaria bé l'intercanvi d'informació.