Ja fa dos mesos

Perdre'm pels carrers del centre de Dublin és una de les coses que més m'agrada fer quan puc disposar de temps. Aquesta setmana vam passar una estona al George St Arcade, una galeria comercial amb una façana espectacular, victoriana, on pots gaudir i deixar-te emportar pels diferents olors que hi ha a cada racó del recinte, des d'espècies de tota mena, cafès, vins, dolços... col·leccionistes de monedes, llibres i cd's de segona mà, bijuteria, pòsters, roba kitsch, nova o vella, miralls antics, articles ètnics... els carrers dels voltants estaven plens de gent de tota mena, vaig pensar que allà s'hi trobava l'essència de la ciutat. I és clar, tots els carrers et porten a Grafton St... Si algú va per allà que no deixi de veure el pub O’Donoghue’s, n'hi ha dos amb el mateix nom a Dublin, en un la coneguda banda The Dubliners va fer les seves primeres actuacions, és interessant entrar en el que es troba al costat de l’estàtua de la Molly Malone. No sé si he parlat d’ella, però és una llegenda, hi ha una cançó molt coneguda a Irlanda que l’evoca. Era una peixatera del segle XVIII que cantava pels carrerons foscos de Dublin que venia peix i
marisc fresc, i sembla ser que també era prostituta. L’altre dia estava a les converses dels dimarts amb un irlandès d’uns seixanta anys, i una irlandesa d’uns trenta i pocs, i ells em deien que la Molly Malone era només una llegenda, i jo els hi deia que era real, i preguntant per la sala vam assabentar-nos que havia existit, i es diu que el seu esperit encara ronda pels carrers de Dublin. Si podeu escoltar la cançó, no us la perdeu, és preciosa, és un dels himnes no oficials d’Irlanda...


Una de les coses que em va fer ser conscient que no sóc una turista a Dublin va ser fa uns dies quan caminava per davant de Christ Church, una catedral medieval que està molt a la vora del riu Liffey i que mitjançant un arc comunica amb el Museu Dublinia, que ensenya la ciutat medieval de Dublin i el món dels víkings. Doncs uns turistes estaven fent fotos a l'arc i a la Catedral, i jo no hi he entrat mai, però passo cada dia per sota l'arc amb el bus tornant de la feina, i tinc l'oportunitat de veure-la amb detall, ja que aquesta zona és de les pitjors pel trànsit a les 5 de la tarda. Vaig sentir el mateix que quan els turistes que visiten Girona tiren fotos a la Catedral, que veig cada dia...

Ja he parlat abans en aquest blog d'un signe emblemàtic de Dublin: les portes georgianes, i és que són especials, em vaig informar, aquest període està comprès entre 1714 que, a part de ser una data malaurada per Catalunya, accedeix al poder a Anglaterra George I, fins a la mort de George IV el 1830. Per veure d'on ve aquesta inspiració georgiana, ens hem de remuntar al segle XVI i veure el treball d'Andrea Palladio, un arquitecte italià que creia en la raó i en els principis dels clàssics. Jo he visitat una de les seves millors obres, la Rotonda, a les afores de Vicenza (Itàlia), i cal dir que val la pena, tant la visita a l'edifici com al poble, que està a uns 70 Km de Venècia.
Tornant a les formes d'estil georgià de les portes de colors intensos que contrasten amb el cel quasi sempre gris d'Irlanda, aquestes les podem veure per tota la ciutat, fins i tot en alguns barris que es troben a les afores, però hi ha un anomenat "districte georgià", que es troba pels voltants de St Stephen's Green, fins a vorejar el riu Liffey, que és on abunden més.
Depenent dels diners de la família, la casa era més o menys gran, però totes amb l'estil de mansió, fetes de rajoles, portes de colors i tanques forjades, amb columnes, frisos, motllures com a elements decoratius. Algunes encara conserven els rascadors de sabates, ja que al segle XVIII els carrers estaven plens de fang. L'organització de la casa georgiana també és comuna: el celler, al qual s'hi accedeix baixant per unes escales laterals, s'hi trobava la cuina, la bodega i una petita habitació per a la governanta. La primera planta seria la planta noble, on hi havia el rebedor, un menjador i un gran saló; a la segona planta l'habitació dels senyors, els banys i un petit saló per a la senyora; a la tercera planta hi havia les habitacions dels nens i de les “nannys” i els criats habitaven l'àtic. No us recorda l'atmosfera d'una sèrie que van fer durant molts d'anys a la televisió que es deia "Arriba y abajo"?


Als dublinesos els faltaria una Torre Eiffel o un Big Ben, però per contrarrestar i treure profit del turisme tenen les portes.
Dublin és una de les ciutats més consumistes que he visitat mai, els amants de les compres aquí disfruten, plena de botigues de souvenirs, els comerciants exploten la cultura irlandesa venent clauers, imants, jerseis, bufandes, gorres, anoraks, amb el dibuix estampat de l’arpa, el trèvol, la Guinness, les ovelles, el color verd...
Les botigues estan obertes cada dia fins a les 6 de la tarda menys els dijous, que obren fins a les 7 o les 8, depenent de cadascuna, amb preus bastant cars com Arnotts o Debenhams, assequibles com Dunnes Stores, o baratíssimes, com els grans magatzems Penneys, on pots trobar roba "tirada" de preu, des d'anoraks a 15 euros fins a 5 parells de mitjons per 3 euros. I pots entrar en una “farmàcia” on al costat de “Prescriptions” (receptes) hi pots trobar des de bijuteria, revel·lats de fotos, begudes, ulleres... Per a la compra diària (supermercats) precisament Dunnes Stores és una opció, potser és més económic el Tesco, els més barats són sens dubte els alemanys Lidl i Aldi. Per a la compra puntual, hi ha el Centra o el Spar, però són carets, jo per conveniencia i tenir-lo més a prop de casa vaig sovint al Spar i et foten clatellades, jo dic que tenen els preus més versàtils del mercat, a les prestatgeries marquen un preu, i quan arribes a la caixa, t’han apujat una tercera part. No hi ha res a fer-hi.
Un mercat diari molt pintoresc on venen flors, fruites i verdures a preus econòmics es troba a Moore St, que dóna a Henry St, un dels carrers tancats al trànsit més transitat de vianants de Dublin, genial per als qui viuen al centre...