Buscant el meu espai

Fa dos dies que no podia escriure perquè no m’anava l’ordinador, vaig carregar-lo fins a un centre comercial per si em podien ajudar, plovent, amb un vent fortíssim, i al final resulta que era cosa del conversor de l’endoll, encara no puc connectar-me a internet, perquè no sé què passa amb el servidor, demà hauré de tornar a carregar amb l’ordinador i portar-lo a un tècnic que he trobat a les pagines grogues.
Aquests dies han estat bastant pesats, el dilluns vaig estar buscant una agència de contractació i com que en aquesta ciutat hi ha molts carrers amb el mateix nom, doncs, em vaig fer alguns embolics.
Vaig intentar obrir un compte al banc d’Irlanda, però necessitava uns requisits que no tinc encara. M’he canviat el móbil per un de més lleuger, i en anglès. Quan anava a canviar l’idioma, només hi havia les opcions de portuguès i grec, o sigui, que ja m’està bé l’anglès.
Ahir vaig fer una entrevista, em van advertir que el meu nivell d’anglès és baix, em falta el PPS, vaig corrent a sol·licitar-lo, pregunto a correus, allà em diuen que vagi a informació del ciutadà, i per sort em donen l’adreça correcta d’acord amb l'àrea on visc, i tinc el temps just d’arribar-hi, però hi vaig sense un rebut de la propietària del pis, o sigui, que haig d’esperar a dimecres. Ja que estic a prop de l’ILAC, entro a la biblio, me’n faig sòcia, reservo un ordinador per més tard, em diuen que els dimarts es fan converses anglès–espanyol, o sigui, que vaig a dinar ràpid, i vaig a provar què passa. Quan entro, uns pocs minuts tard, està ple de gent! No m’ho hagués imaginat mai... Com que arribem junts amb un irlandès, comencem a parlar, s’hi afegeix una estudiant d’Alacant, i després un altre noi irlandès. Se’m passen dues hores volant, l’hora reservada per l’ordinador ja no la puc utilitzar, un altre dia... El meu correu deu estar col·lapsat, fa dies que no el reviso. Després de la xerrada, continuem en un pub d’allà a la vora, provo una sidra irlandesa excel·lent, i xapurregem anglés, espanyol, i fins i tot una mica de francès. Què fácil que és aquí, conèixer gent nova, només cal estar-hi predisposat i que no falti sentit de l’humor, la resta ho porta l’atzar. Ahir mentre dinava en una taula d’un self-service se’m va seure al davant un noi pèl-roig, es va oferir a ajudar-me, ja que tenia el super mapa de Dublin que m’ocupava tota la taula...
I avui dimecres, porto els papers correctes al Social Welfare perquè em donin el PPS, tot i així m’hauré d’esperar de cinc a deu dies! Faig algunes compres pel centre, i torno cap al pis, la zona és immillorable, truco al servidor d’internet perquè em solucioni el problema de connexió, però em surt un contestador, en anglès, evidentment, i no l’entenc, tot i que el re-escolto 4 vegades! Això és el que em frustra més.
Decideixo omplir la nevera, que ja serà hora, i vaig en un supermercat que està a deu minuts caminant. Quan arribo al pis, i aprofitant que avui no ha plogut i fa un solet, em poso al balcó, tinc la sort que el sol, si aparegués, el tindria tot el dia. Començo a llegir un llibre lleuger en anglès que m’ha deixat la meva companya de pis, i disfruto de la vista que tinc, són quarts de set de la tarda, l’aire és pur, davant el meu pis tinc altres blocs de pisos, tots envoltats de gespa, amb flors, i un parc al davant, amb arbres i un estany amb cignes... realment el barri és privilegiat. Ja comença a arribar la gent de treballar, arriben a tongades, segons els busos, que et deixen a deu minuts d’aquí, a l’entrada del barri residencial, alguns carregant bosses, altres agafats de la mà, avui fa caloreta, i les jaquetes es porten a la mà; uns tenen pressa, els altres no, hi ha gent de totes les nacionalitats, és un barri multicultural, de nivell mitjà-alt, fins i tot de luxe, diria jo. Hem coincidit dues vegades amb una joveneta coreana que m’ha dit que és estudiant, viu al mateix bloc que jo, i ens trobem els matins... El primer dia em va acompanyar a la parada del bus, camina amb els walkmans i sempre té un somriure a la boca...
Avui he entrat en una super llibreria, on tenien posada música clàssica, un dels molts venedors estava cantussejant una peça i transmetia un benestar i una joia que s’agraeix en moments en què tens el cap ple de cabòries.
Trobo a faltar la gent, el menjar, el meu cotxe, el meu pis, el meu supermercat del davant i el tècnic d’ordinador a quatre passes de casa, però el que estic vivint ara és impagable, no ho canviaria per res al món... Ara mateix miro a fora, ja quasi és fosc, i veig el veí del davant que ja fa estona que està mirant cap a fora, té el balcó ple a vessar de flors de tota mena, precioses, suposo que les deu estar gaudint... Des d’aquí no veig quina edat té, suposo que és gran, potser jubilat... Ja s’han encès els fanals del jardí, que dibuixen els caminets per on s’ha de passar sense haver de trepitjar la gespa... Estic sola, sí, però em sento bé!