Museu de la Fam a Strokestown

La paraula "Famine" a Irlanda normalment es refereix a la Gran Fam de 1845-49 que va matar un milió de persones i va portar a exiliar-se'n milions més durant dues dècades.
Aquells que van morir, com sol passar amb la fam, van morir més per malalties que per fam. Però hi ha hagut altres fams a la història d'Irlanda, algunes d'elles inclús més severes que aquesta.
El que la fa única és que, d'una banda, va durar més que la majoria d'altres -la collita de la patata es va malmetre durant anys-, i de l'altra, que va esdevenir a tot el país. Algunes regions, però, van resultar-ne més afectades que d'altres: a Cork, Mayo i Donegal va ser especialment catastròfic, molt més que a l'est del país. El petit poble de Clonakilty, a l'oest del comtat de Cork, va resultar-ne greument afectat, i alguns anys després, la gent gran, quan esmentaven el nom del poble, afegien "que déu ens ajudi..." Encara es poden veure cementiris on la gent era enterrada en fosses comunes, sense taüts. Els taüts costaven diners, per tant es va usar un tipus especial amb un fons lliscant, que permetia buidar el cos i usar-lo altres cops.
Avui a Irlanda, la Fam és, com moltes altres coses, una font de debat. El que pensis sobre això pot revelar si ets nacionalista o crític del nacionalisme, i això té un comportament directe en la política d'avui. Per alguns irlandesos, els que encara ploren la Fam, es troben mòrbidament fixats en el passat, i acusen Anglaterra del genocidi. Segons ells, Irlanda en aquell temps estava desesperadament superpoblada, i la Fam va ser un natural, i potser inevitable desastre simplement que s'esperava que passés. Els irlandesos eren massa dependents d'un simple cultiu, la patata; en cultivaven d'altres, però els havien de vendre per tal de pagar la seva renda al propietari -landlord-.
El Govern britànic, així va afirmar, va fer el que va poder per fer front a la tragèdia, però atesa l'enorme escala de sofriment, cap govern segons ell, podia haver-ho resolt adequadament.
Les fams no són generalment només causades per l'escassetat de menjar. En la majoria de fams, hi ha prou menjar al lloc, el problema rau en ajuntar el menjar i la gent afamada. Les fams són causades per la inhabilitat de la gent per comprar menjar, no perquè aquest falti completament. El fong que va malmetre la collita de la patata any rere any sembla haver causat una absoluta escassetat de menjar al país. Alguns nacionalistes apunten enfadats al fet que aquell menjar, a pesar de tot, continuava exportant-se a Gran Bretanya durant la Fam. Hi ha punyents històries d'homes i dones desesperats atacant els convois de menjar i abatuts pels soldats britànics. Però alguns historiadors afirmen que haver mantingut aquest menjar al país no hauria estat molt diferent, ja que hi havia més importació que exportació de menjar durant aquells anys.
Però hi ha un altre cas a considerar. Potser no hi havia prou menjar a la mateixa Irlanda, però n'hi havia suficient en el conjunt del Regne Unit, del qual Irlanda en formava part en aquell temps.
El Govern britànic, no obstant això, va insistir en tractar la Fam com un problema especialment irlandès, i va fer-ne responsables els propietaris irlandesos, molts dels quals tenien greus problemes financers.
Haurien fet el mateix si la Fam haguet fet estralls a Kent o a Yorkshire? En qualsevol cas, és difícil discutir si l'operació d'ajuda britànica va ser l'adequada, inclús pels nivells d'aleshores. Inclús alguns alts oficials britànics així ho van creure. El Govern va establir magatzems de menjar, i després es van tancar. Van proveïr cuines de sopa, però només després que s'haguessin perdut milers de vides.














Refiant-se dogmàticament a les idees del mercat lliure, van refusar durant molt de temps distribuir menjar de franc per por que es debilités l'empresa privada. Van gastar 10 milions de lliures en ajudes, comparat amb els 70 milions que van gastar en la seva guerra a Crimea. Van declarar la Fam oficial molt de temps després que ho fos en realitat. I si tants irlandesos eren només dependents de la patata, va tenir-hi alguna cosa a veure el sistema social amb què Gran Bretanya i els propietaris irlandesos dirigien el país?
És pensar molt enllà el fet d'afirmar que Gran Bretanya va planejar un genocidi deliberadament, com alguns nacionalistes creuen. Però alguns historiadors creuen que haurien pogut salvar Irlanda, almenys del pitjor del desastre, si haguessin tingut la voluntat de fer-ho. La raó per la qual no ho van fer és probablement perquè alimentar l'afamat no va ser de fet la seva principal prioritat. En lloc d'això, van entreveure en la Fam una oportunitat d'or per a una reestructuració a llarg termini de la "malaltissa" economia irlandesa: Netejaria propietaris i llogaters ineficients i es desempallegaria de petites granges inviables a través de la mort i el desnonament, i permetria que aquelles possessions fossin consolidades cap a unes més àmplies i viables unitats que farien disminuir la dependència del país en la "incivilitzada" patata. Això, de fet, és el que finalment va passar, i els propietaris irlandesos van jugar-hi la seva part brutal, desnonant milers de petits grangers durant aquests anys.
Encara que costi de creure, algú en el Govern Britànic va veure en aquesta catàstrofe la mà de la divina providència. Malauradament per als irlandesos, això inclou l'oficial encarregat de l'operació ajuda. Van veure-ho com una benedicció camuflada. La peculiar manera de fer de déu d'arrossegar els irlandesos ignorants cap a l'edat moderna. Un dels més distingits economistes anglesos (Nassau Senior) va dir que "temia que un milió de morts a Irlanda seria amb prou feines suficient per fer molt de bé."
La Fam va representar la mort de moltes coses a part del milió de persones. Va significar quasi la mort de la llengua irlandesa, ja que la majoria dels que van morir eren els que parlaven l'irlandès. Després de la Fam, aquells que podien parlar irlandès no ho feien, ho veien com un signe de mala sort. La llengua irlandesa ja havia estat reduïda abans de la Fam, en part per l'extensa influència de l'anglès, en part perquè era una insígnia de vergonya associada amb la pobresa i la ignorància. (En aquell temps se li va preguntar a un irlandès si parlava irlandès, va contestar mig ofès que podia ser ignorant, però no d'aquella mena...)
Una altra cosa que va fer la Fam va ser posar fi al perllongat respecte que hi havia hagut cap als britànics i als propietaris, que eren ara injuriats i desacreditats. Va ser també el principi de la nació irlandesa a l'estranger, especialment als Estats Units, i va remoure el latent odi cap als britànics, agafant forma en la revolucionària Germandat Republicana Irlandesa (IRB). Quan aquesta va colpejar per la llibertat política el 1916, un procés que havia començat amb la Fam va arribar a la seva culminació. L'esdeveniment va traumatitzar el poble irlandès, i hi ha alguns que creuen que la seva psique col·lectiva no s'ha recuperat mai més d'això.
Però la Fam va significar emigració forçada (si és que de vegades es fa per gust), i els temuts vaixells-taüt en què tants refugiats van morir. Tot això va comportar el naixement d'una nova i amb més auto-estima nació irlandesa a ultramar. Va ajudar a internacionalitzar els irlandesos cap a l'exterior, cap a un món més enllà de la seva limitada illa.
Avui, hi ha molts monuments dedicats a la Fam arreu de l'illa, d'entre els quals destaca un Museu Nacional de la Famine, a Strokestown, comtat de Roscommon, que conté almenys dues ironies: una, és que el museu està col·locat en una gran casa, el propietari de la qual va desnonar unes 3.000 persones durant la Gran Famina, i va ser assassinat més tard pels seus llogaters. L'altra, és que el visitant finalment emergeix cap a un bon restaurant...