De Sligo a Dublin

He passat un cap de setmana genial, vaig agafar el tren des de O'Connolly Station, a Dublin, el divendres a les 9 del matí i arribava a Sligo a tres quarts d'11, s'ha de dir que la puntualitat britànica també val per Irlanda en qüestió de trens, que no en els busos. He vingut a aprendre anglès i de pas estic aprenent una mica de gaèlic, és molt interessant, és una llengua morta, ningú la fa servir, però és oficial a Europa i els nens l'aprenen a les escoles. Tots els rètols estan escrits en les dues llengues. Interesting. Doncs bé, el meu amic Denis em va portar per paisatges paradisíacs:
llacs tranquils i brillants, d'aigues emmiralladores, immenses muntanyes verdes amb franges pelades que s'anaven transformant de color segons la situació i segons l'escàs sol, platges blanques i amb el mar gris i el cel més gris, llocs perduts inimaginables, petits vaixells de pesca que semblaven abandonats degut a la marea baixa, gàbies per pescar crancs i llamàntols des d'èpoques mil·lenàries, de tant en tant paràvem en algun pub on podíem menjar bé per no molts diners, i continuàvem el trajecte: ovelles, cavalls, burros, cabres, vaques, corbs...
De tant en tant ens perdíem en un caminet que donava a un saltant d'aigua, aigua neta, uns quants quilòmetres en cotxe, i un altre poblet: Boyle, Castlebar, Westport... Els poblets semblen tots tallats pel mateix patró: les botiguetes i els pubs pintats d'una àmplia gamma de colors pujats, vam entrar en una botiga on podies trobar tota la música irlandesa de totes les èpoques... jo m'hi hauria quedat. Vam visitar la tomba de l'escriptor William B. Yeats, el premi Nobel de literatura el 1923, que es troba a Drumcliff. Allà vam trobar una cinquantena d'espanyols, d'entre ells alguns catalans amb qui vam intercanviar alguns mots... feien la volta a Irlanda en una setmana... una mica heavy!
El millor moment... ahir, vam anar a Carrowkeel, uns turons a prop de Sligo, coberts de bruc, que li donen un to lilós difuminat especial. Sobre aquests turonets hi ha unes tombes megalítiques construïdes entre 3.000 i 2.000 anys aC, i van ser excavades a principis del segle XX, de manera un xic barruera, amb dinamita. El diàmetre de cada una no deu fer més de deu metres, calculo, has d'entrar-hi molt ajupit, un cop a dins al centre són altes; sembla ser que van ser construïdes pensant en l'entrada del sol en els solsticis, un tipus com les de Newgrange, prop de Dublin, encara que molt més reduïdes. Abans de pujar pel pendent, un rètol ens avisava que la carretera era tosca i desigual, tot i que transitable, amb un altre rètol que indicava un cul de sac; nosaltres vam voler passar-hi en cotxe, perquè feia un vent bestial. La pujada en cotxe va ser atrotinada, després vam pujar uns 300 metres saltant, perquè estava tot ple de torba, el so del vent és el que jo aproparia al silenci, és tan tranquilitzador... doncs bé, vam fer les fotos de la vista des del cim, impressionant, i vam entrar en un parell de tombes, igual que micos... a l'hora de baixar saltant altre cop, cap problema, semblàvem crios, vam entrar al cotxe i uns quants metres fets, el cotxe es va voler aturar en un pendent i no volia continuar. Vaig baixar per donar les indicacions que, tot i ser innecessàries, s'agraeixen, i quan en Denis va donar-li gas i arrencada, vaig sentir un soroll metàl·lic i tot seguit una roda rodolant cap a mi, sort que era la de recanvi. En Denis baixa del cotxe i em veu a mi pujant amb la roda... l'escena de tots dos rient era de foto... estàvem sols en una zona "turística" però remota... Vam acabar el dia menjant cuina mediterrània, li vaig fer una amanida variada boníssima i una pasta amb salmó de por, devia ser la millor que havíem menjat mai, no em poso flors, havíem dinat poc i havíem saltat molt... Avui m'ha costat molt aixecar-me a les set del matí.
He arribat a Dublin a les 12, he fet unes quantes compres al centre, quan et trasllades necessites tantes i tantes coses... o més que necessitat potser és que sóc una consumista empedreïda? Una mica de tot.
He arribat al pis evitant la pluja, que ha arribat més tard i, poc després d'arribar, la meva companya de pis, a qui no veia des del primer dia i amb qui havíem parlat només deu minuts, em diu que haig de deixar el pis, perquè vol viure amb el seu xicot. M'ha deixat "upset", com es diu aquí, bocabadada i emprenyada, la veritat és que ara són quasi les 11 de la nit i encara no sé què faré, ella no és la propietària del pis, el lloga, però sembla ser que té l'opció de compra, i ara em fot fora, literalment. He enviat un missatge a la propietària per dir-li què passa, i no m'ha contestat, però vindrà divendres i en parlarem. La noia em diu que m'ajudarà a trobar alguna cosa per aquí, que hi ha molts d'apartaments per llogar, però bé, tornar a fer les maletes ara que em trobava el pis meu, és un episodi que no entrava dins els meus plans, la veritat...
No era la Vivien Leigh que deia en "Allò que el vent s'endugué" això de "avui prefereixo no pensar-hi, ja hi pensaré demà?"