L'edat és relativa

Ahir al vespre vaig decidir anar a donar un tomb pel poble, i com que ningú més s'hi va apuntar, doncs hi vaig anar sola. Tubbercurry, tot i ser un poble minúscul, té almenys 8 pubs, i aquests dies estan plens de gent, amb concerts, classes de música, conferències... Vaig anar a Killoran's, ja que a les 9 estava previst que hi hagués un concert. No era a les 9, era a partir de les 9, que aquí sembla que vol dir a les 10. Vaig preguntar quan començaria, i al veure que podia estar-hi una bona estona, vaig demanar una pinta. Un pub petit i atapeït d'objectes penjant de tots costats, acumulant pols. Vaig triar una taula a prop d'alguna cosa que semblava una tarima, per poder estar a primer pla. Llavors la mestressa em va preguntar si jo era un dels músics. "No", vaig dir-li jo. El cas és que la taula estava reservada pels músics. Vaig aixecar-me i seure a la taula del costat. Uns segons més tard, la dona es va seure al meu costat, i em va metrallar de preguntes: d'on era, a quina part del poble m'estava, com es deia l'amic amb qui estava...
Minuts més tard va entrar un home gran, jo li hagués posat setanta i pico. Vestia una camisa a quadres blanc i negre per fora, i capes de ceba per dintre. A la barra hi havia dos tamborets, va descartar el que no coixegés, devia també descartar l'altre, ja que minuts més tard va venir cap on estava jo asseguda i em va preguntar educadament si podia seure a la meva taula. "Of course!" Després vaig veure que volia seure's a la cadira del meu costat, però dubtava i no gosava. Jo li vaig oferir la cadira. Després de desbotonar-se fins a l'últim botó de la camisa, maniobra que el va fer entretenir uns minuts, vaig encetar una conversa, que jo em pensava que seria avorrida. Però l'home, tot i la seva avançada edat, va néixer un any abans que es formés la República d'Irlanda, (o sigui, que tenia ni més ni menys que 88 anys!!), va mantenir una conversa intel·ligent i variada.
Havia treballat com a mariner i havia donat la volta al món, s'havia casat més d'una vegada, feia poc més d'un any que s'havia traslladat a Tubbercurry i deixat la seva granja a Ballina, a uns 30 km d'aquí, ja que no podia fer-se'n càrrec i per estar més a prop de les filles. La música el feia córrer, ell mateix havia tocat l'acordió, l'harmònica i la flauta travessera.
Va insistir que no em podia perdre el ball que estaven fent a la mateixa hora en el St Brigid's Hall i em va demanar que l'acompanyés. I tant! Jo no l'acompanyava, ell m'acompanyava a mi, coneixia a tothom del poble, em presentava a tothom dient que em deia Áine (pronunciat Onya). Vam arribar al lloc, on tocaven els Swallow's Tail, el local era molt gran i gent de totes les edats ballava picant de peus, va ser simplement genial, em van fer venir ganes d'aprendre els diferents passos, canvis de parella...
L'home que no obria la boca sinó per dir alguna cosa intel·ligent i amb sentit, somreia com un nen entremaliat quan deia que li agradaven les noies, els seus ulls blaus plorosos transmetien serenitat i bondat. Va voler convidar-me a una altra cervesa, i vam entrar en un altre pub on hi havia més gent tocant, ell es parava a parlar amb la gent, el seu tarannà era el d'un adolescent . L'últim pub estava ple de gom a gom, i l'home passant entre la gent, enèrgic i sense dubtar. Vam marxar junts, em va demanar que l'acompanyés fins al cotxe, un immens trasto vell, i vam quedar que la setmana que ve ens veuríem pel pub. Realment no oblidaré mai aquesta nit!
Avui a quarts de nou del matí tenia a 4 nanos rondant per la casa: un espanyol, en Federico, que passa el mes de juliol amb una família veïna, en Kealan, en Dillan i la Kacey. Els pares eren fora i no se'n podien fer càrrec. He portat en Federico a classe de bodhrán i hem estat jugant amb els altres a cartes, jocs xinesos, hem llegit, dibuixat, els he fet truita de patata per dinar, s'han empassat el pa amb tomata, i hem anat a menjar un gelat al centre i a buscar flors fresques a les afores. Aquest vespre anirem a veure què més fan pel centre.