
El local típic xinès que em puc trobar a Irlanda, a França o a Catalunya, amb figuretes de porcellana, algunes d'elles movent-se, biombos que no s'usen per separar sinó per decorar (?), i tota la pesca kitsch. Fins aquí, normal. Un xinès, una xinesa, un irlandès i una catalana, sembla el típic acudit, i així m'he sentit jo... Els dos xinesos es posaven a parlar en xinès i nosaltres no enteníem res de res. La part bona ve quan la cambrera, també xinesa, s'ha quedat peu plantada al costat de la nostra taula (tot s'ha de dir que érem els únics clients, no sé si per la recessió o per la qualitat del menjar), i s'ha passat més de mig sopar comentant batalletes amb els dos xinesos... en xinès! Només deien alguna paraula en anglès.
Jo he deixat tota l'amanida, perquè diguem que no era del dia, ni crec que d'aquesta setmana. Durant la segona part del sopar: jo preguntava coses sobre la Xina, i l'home tenia una opinió ben diferent de la dona pel que fa a les dades: nivell de vida, renda... deia que el sou mig d'un treballador eren uns 70 euros, i ella que no, i ell anava renyant-la i no la deixava parlar, deia que no es podia fiar de les dades dels diaris... i això que no eren parella, que si arriba a ser el seu home... El xinès s'ha menjat un plat de carn i un altre de peix, i tres bols d'arròs! El meu pollastre no era molt saborós, que diguem. Comentàvem els gustos de si picant o no, i el xinès em diu: però a Espanya us agrada el picant, tinc entès. Resulta que ell es pensava que a Espanya teníem els mateixos gustos culinaris que a... Mèxic!
Un sopar totalment xino-surreal, si és que existeix... Quan penso que la població xinesa arriba als 1.500.000.000 habitants, em descompto!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada