Estic escoltant música que no escoltava des de l'estiu passat, quan vaig anar a un concert que es va fer al davant de la Catedral de Girona, els Altan... Recordo que van ser genials, el concert va acabar com acaba sempre un concert amb música irlandesa: amb la gent picant de peus i de mans. La música que em porta a recordar els sentiments d'ara fa un any; la il·lusió, la incertesa, el no saber què passarà... i ara estic escrivint entre espelmes, assaborint els darrers moments del dia, veient com les gotes verdes reflecteixen al vidre l'herba molla. Avui ha estat plovent quasi tot el dia. Asseguda envoltada de natura, amb la pau i el sentiment que fins ara tot m'ha sortit bé, però que si no m'hagués sortit tan bé, doncs també hauria valgut la pena.
M'he endinsat en una nova cultura, un nou país, un nou clima, una gent no tan diferent a nosaltres... però el que més, he descobert facetes meves que simplement no havia desenvolupat; he conegut nous amics, i he re-descobert vells amics... D'alguna manera ja tinc engegat el compte enrere, però encara no toca...
2 comentaris:
No, encara no toca... però és veritat que tenim un rellotge interior que ens permet "repensar" o preparar el nou viatje...
Bé, no sé si toca o no toca. No sóc ningú per jutjar-ho però tot i cada petita cosa del nostre entorn i de la nostra vida, si volem, ens ajuda a créixer. No ho veieu així?
Publica un comentari a l'entrada