La una i pico de la matinada, el vent bufa udolant com ho ha estat fent tot el dia, jo estic a davant de l’ordinador envoltada de finestres negres que no em deixen veure més enllà que el joc de paraules davant del qual estic barallant-me fa uns dies. Em trobo en contrades perdudes en la Irlanda més profunda. El contacte amb la natura és autèntic. I amb la gent... La caixera del super, el cambrer, el carter, la farmacèutica... la gent està més a prop de la gent.
Avui ha plogut tota la tarda. Contemplar la infinita herba des de la meva habitació i els avets a l'horitzó respatllats per muntanyes esquitxades de neu, i un llac que s'engrandeix amb la pluja... no té preu. Un arc de sant Martí sencer a mitja tarda em fa sortir a fora i deixar la feina per una estona.Aquest matí un faisà mascle cortejava una femella, el poble més a prop es troba a més de 3 km, la pau i el silenci acompanyen nit i dia, això no és Dublin!
La gran ciutat està molt bé, però quan vaig venir a Irlanda volia trobar-me amb la cultura irlandesa, i Dublin és l'últim lloc per fer-ho. He tingut molta sort en què m'oferissin traduir uns textos i que tot això m'apassioni, i a més que me'n donin més i això em permeti continuar a Irlanda tot i trobar-me enmig de la recessió. Què més puc desitjar? Ara per ara, només vull fer la feina ben feta i aprendre tot el que pugui.
Me'n vaig a dormir, que és molt tard i demà més!
1 comentari:
Què podria dir?! Si fins ara llegir el teu diari era com veure una peli, ara em sembla que ens has posat dins una novel·la. Quina?
Potser alguna de Jane Austen, la coneixeu?
Publica un comentari a l'entrada