dissabte, 17 de gener del 2009

Tormenta i refredat

Aquest cap de setmana teníem previst amb un amic anar a Belfast i a Giant's Causeway, però les previsions metereològiques no són gens favorables, està fent un vent fortíssim i plovent a tot el país. A més, estic passant el tercer refredat des que he arribat a aquesta illa, i aquest m'ha agafat fort. O sigui, que fa dos dies que estic aquí tancada, llegint, mirant la tele, escrivint al blog i prenent vitamina C.
Amb aquest meu amic, que és de Barcelona i es diu Miquel Angel, vam coincidir per primer cop a les converses i a partir d'aquí ens hem anat veient sovint, perquè compartim moltes coses. Amb ell parlem anglès la major part del temps, però quan pugem al bus, ja que hem de fer el mateix trajecte, canviem el xip, ens deixem anar i parlem en català.
Treballa com jo en l'àmbit de l'Administració i creu, com jo, que aquesta vida s'ha de VIURE, que no és el mateix que VEURE. La comoditat de viure dins una bombolla i deixar passar el temps, intentar ser perfecte, viure per treballar i que no et quedi temps per assaborir la resta de la vida, perquè és això el que ens queda, una part... no, si us plau!!
Ser conscient dels moments que no oblidaràs, viure'ls de manera especial, provar coses noves des de la perspectiva d'un nen, però alhora amb l'avantatge de l'experiència que t'ajudi a valorar el que ets i del que ets capaç, viure la solitud i que aquesta es faci amiga teva, en definitiva, canviar de ruta i no saber quan faràs el camí de tornada...i sabent que, passi el que passi, mai te'n penediràs, encara que de vegades puguis equivocar-te, els errors formen part de la vida d'un mateix, ajuden a créixer i sempre a millorar com a persona...

I és que quan et trobes lluny de la teva gent, dels teus colors, la teva llum, els teus olors, els teus sons... és quan has d'aprendre a sentir-te a prop de tu mateix, és una bona manera de reconciliar-se amb un mateix, a conèixer-se. I és un bon moment per conèixer nova gent, obrir-se als altres.

Avui estic filosòfica, deu ser aquest temps... les ràfegues de vent se senten de tant en tant, la pluja cau suaument i deixa els vidres molls amb gotetes diminutes i de mica en mica es va fent fosc...les llums de les faroles s'intueixen, difuminades, a través dels vidres...

Per acabar, vull incloure un petit fragment de Jorge Luis Borges, que he trobat per la web i m'ha agradat...


Instantes
"Si pudiera vivir nuevamente mi vida.
En la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido, de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos, haría más viajes, contemplaría más atardeceres, subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares adonde nunca he ido, comería más helados y menos habas, tendría más problemas reales y menos imaginarios.
Yo fui una de esas personas que vivió sensata y prolíficamente cada minuto de su vida; claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría de tener solamente buenos momentos.
Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, sólo de momentos; no te pierdas el ahora.
Yo era uno de esos que nunca iban a ninguna parte sin termómetro, una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas;
Si pudiera volver a vivir, viajaría más liviano.
Si pudiera volver a vivir comenzaría a andar descalzo a principios de la primavera y seguiría así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita, contemplaría más amaneceres y jugaría con más niños, si tuviera otra vez la vida por delante.
Pero ya tengo 85 años y sé que me estoy muriendo."

Jorge Luís Borges


I un altre d'en Pablo Neruda:

¿Quién muere?
"Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos.
Quien no cambia de marca, no arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce.
Muere lentamente quien hace de la televisión su gurú.
Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco y los puntos sobre las “íes” a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos.
Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.
Muere lentamente quién deja escapar un posible amor, con tal de no hacer el esfuerzo de hacer que éste crezca.
Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en si mismo.
Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar.
Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante.
Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de empezarlo, el que no pregunta acerca de un asunto que desconoce o no responde cuando le indagan sobre algo que sabe.
Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar.
Solamente la ardiente paciencia hará que conquistemos una espléndida felicidad."

Pablo Neruda

1 comentari:

carme ha dit...

GENIAL!!!!! Sabies que m'agradaria...